En aquesta entrada hi trobareu disponible el contingut de la Competència 3 per a poder-ho consultar on-line.
Google
MÒDUL 1 – Introducció a Internet i el navegador web
El concepte d'internet i de web
Internet posa a la
nostra disposició una gran quantitat de recursos no tan sols per cercar
informació o enviar missatges, sinó també per compartir fotos, intercanviar
opinions, llegir la premsa..., i descobrir noves possibilitats d'oci.
Xarxa de xarxes
Internet és una xarxa de xarxes, formada per milions d'ordinadors interconnectats a través d'una estructura
descentralitzada i jeràrquica que garanteix que la comunicació no s'aturi
pràcticament en cap situació. Té una xarxa troncal, anomenada ''backbone'' en
anglès, a la qual es connecten els gegants mundials de les telecomunicacions
que, al seu torn, donen servei als proveïdors d'accés a Internet que nosaltres
contractem.
L'embrió
d'Internet va ser la xarxa ARPANET, impulsada per Lawrence Roberts des de l'agència ARPA
(Advanced Research Projects Agency). Es va posar en marxa el 1969 amb la
comunicació entre un ordinador de la Universitat de Califòrnia i un ordinador
de la Universitat d'Stanford. El 1983 va començar a funcionar el protocol
TCP/IP (Protocol de Transmissió/Protocol d'Internet), que constitueix el
fonament de la Internet que coneixem. Més tard, el 1990, ARPANET es va
connectar amb altres xarxes i d'aquesta manera va néixer la xarxa de xarxes.
Tot i que molta gent l'associa a una gran biblioteca
de pàgines web, Internet és,
sobretot, una xarxa de comunicacions. A més de consultar dades, ens permet
enviar missatges mitjançant el correu electrònic, els sistemes de missatgeria instantània o el xat; també ens permet parlar per telèfon i compartir tota mena
d'arxius amb altres usuaris. L'anomenada Web 2.0, concepte encunyat el 2004 per referir-se a una
segona generació en la història de la web, ha donat més protagonisme a
l'usuari, que ja no és només consumidor d'informació sinó també creador de
continguts.
Un accés cada cop més ràpid
Per connectar-se a Internet cal disposar d'un
ordinador, d'un dispositiu que connecti aquest ordinador a la xarxa i d'un
proveïdor que ens en doni l'accés. La connexió al proveïdor es pot fer
mitjançant la línia de telèfon, el cable de [fibra òptica], la línia elèctrica,
per ràdio, per ones (wi-fi), etc.
La
connexió més estesa és l'ADSL (Asymetric Digital Subscriber Line o Línia d'Abonat
Digital Asimètrica), una tecnologia que permet estar connectat a Internet les
24 hores del dia a alta velocitat. En contraposició, la connexió tradicional
per telèfon a través d'un mòdem és més lenta i ens obliga a connectar-nos i
desconnectar-nos de la xarxa en acabar el que estem fent, perquè si no, no
podem usar el telèfon.
La
tecnologia ADSL utilitza la línia telefònica convencional però separa la veu de
les dades, de manera que podem estar connectats a Internet i alhora rebre
trucades. És un sistema asimètric perquè la velocitat de descàrrega de dades i
la de pujada no coincideixen.
La
proliferació dels equipaments portàtils ha fet que s'estengui també l'ús de la connexió sense
fil (wi-fi) per accedir sense cables a la xarxa. Els portàtils actuals
incorporen un dispositiu per detectar les xarxes wi-fi de què disposem allà on
estem i poder connectar-s'hi si estan obertes. Si no, la manera més fàcil de
tenir accés a una connexió sense fil és incorporar al nostre ordinador una
targeta USB per a wi-fi.
El/la web
El concepte de web té diversos significats que no hem
de confondre. En femení, la web és la simplificació de World Wide Web i designa el
sistema de pàgines i documents connectats per enllaços d'hipertext que permeten
navegar entre ells. Les pàgines web són documents, generalment en format
HTML, al contingut de les quals podem accedir-hi
mitjançant navegador. Un exemple de pàgina és la d'inici del portal de la Generalitat
de Catalunya. El conjunt de pàgines web que formen aquest portal és un lloc web
(en anglès, website). Aquestes pàgines web estan agrupades en un domini o subdomini d'Internet. Tampoc hem de confondre
aquests conceptes amb el de servidor web, que és el maquinari on es troba el conjunt de
pàgines web i que les posa a disposició de l'internauta.
L'usuari com a creador
La Web 2.0 ha canviat substancialment la fesomia
d'Internet. Els clàssics portals que presentaven informació de manera molt
esquemàtica i sense gaires fioritures han deixat pas a pàgines multimèdia amb
arxius de so, vídeo i animacions que es completen amb espais de participació.
Les webs d'informació incorporen comentaris a les notícies, espais perquè
nosaltres mateixos puguem editar un diari personal, fòrums
de debat o xats per preguntar el que vulguem a algun personatge
convidat, etc. La col-laboració i la interacció que permeten eines com les wikis i les xarxes socials han fet néixer projectes participatius que suposen una
nova manera de capturar el coneixement
El correu electrònic
Una altra de les eines més utilitzades d'Internet és
el correu electrònic. Podem llegir els missatges a través d'una pàgina web (correu
web) amb el mateix navegador, o mitjançant un programa client. Els principals
programes client són Microsoft
Outlook, de pagament, i Mozilla
Thunderbird, que és programari lliure. Els programes client s’instal·len al
nostre ordinador i ens permeten enviar, rebre i emmagatzemar missatges de
correu electrònic. A més, tenen altres funcionalitats que els fan més complets
que els correu web. Aquests, però, representen una bona opció per als qui
s'inicien en el món d'Internet, ja que solen ser molt intuïtius. A més, es
poden consultar en qualsevol ordinador que tingui connexió.
Comunicació síncrona: el xat
Els programes de missatgeria instantània han
estat una altra de les aplicacions revolucionàries de la xarxa. Ens permeten
parlar amb algú connectat des d'un altre lloc com si fos al nostre costat. Els
més coneguts són Microsoft Messenger, Google Gtalk i,
darrerament, Skype, que és un programa de telefonia via Internet o veu
IP. El primer que es va utilitzar àmpliament a la xarxa, però, va ser ICQ, que
es llegeix I seek you ("et busco", en anglès).
A grans trets, aquestes serien les aplicacions
d'Internet que més s'utilitzen. Amb l'aparició de la Web 2.0, però, les possibilitats que la xarxa ens ofereix
s'han multiplicat. És possible jugar en línia amb jugadors de l'altra punta del
món, crear projectes conjuntament amb altres usuaris mitjançant programari com
els wikis, geolocalitzar dades amb els serveis de mapes de Google o
crear un diari personal o bloc. A diferència del que es necessita per desenvolupar una pàgina
web, per crear un bloc no ens calen ni programes especials ni un lloc on
penjar-lo. Els serveis que n'ofereixen ja s'encarreguen de tot.
El navegador
Tot i que sovint es confonen, Internet i la web no
són el mateix. Internet és una gran teranyina d'informació formada per
diferents serveis, un dels quals és la web. És cert, però, que és el més
conegut, juntament amb el servei de correu electrònic. La web permet no únicament cercar i trobar
informació, sinó també consultar comptes bancaris, reservar bitllets d'avió,
escoltar la ràdio i descobrir noves cançons o veure vídeos i descarregar-los.
Per
poder consultar una web, és imprescindible que disposem d'un navegador, un programa que busca i mostra les pàgines un cop li
hem dit on es troben. D'aquests navegadors, n'hi ha que són de pagament i
d'altres de gratuïts, els quals es basen en programari lliure. Els més utilitzats són Microsoft Internet Explorer, entre els de pagament, i Mozilla Firefox, que és gratuït, seguits de Safari per
a Mac, Opera i Chrome, el nou navegador de Google.
Què és un navegador?
Un navegador web és
un programa informàtic que ens permet veure pàgines web si
li indiquem on són o si les trobem mitjançant un cercador. Aquestes pàgines poden contenir text, imatges o,
fins i tot, recursos audiovisuals, tot i que de vegades cal disposar de
programes addicionals (plugins o connectors) per poder veure vídeos o animacions.
Gràcies
al protocol d'Internet, cada pàgina o cada element que contingui es pot
relacionar amb altres documents o imatges mitjançant enllaços (links, en anglès). Seguir aquests enllaços és la
base del que s'anomena navegació web.
El primer navegador que funcionava en Windows, MacOS i UNIX va
aparèixer el 1993. Es deia Mosaic. El va desenvolupar el Centre Nacional per a
Aplicacions de Supercomputació americà (NCSA, en anglès) i va suposar l'eclosió
de la WWW (World Wide Web), que ara coneixem com a Web. Aspecte
del navegador Mosaic a principi dels anys noranta
Un any més tard va aparèixer Netscape Navigator. I el 1995, l'Internet
Explorer (IE) de Microsoft. En estar inclòs al sistema operatiu Windows,
IE és el navegador més utilitzat pels usuaris.
No
obstant això, des de finals del 2004, Firefox, de Mozilla, li està traient mercat i ja és el navegador preferit
per més del 20% dels usuaris.
Tot
i que Internet Explorer i Firefox són els navegadors més coneguts, n'hi ha
d'altres que són específics per a alguns sistemes operatius o amb
funcionalitats adaptades a les noves possibilitats de la Web 2.0. Així trobem, per exemple, Safari i Camino per
a MacOS, Konqueror per
a la distribució KDE de Linux, o bé Opera, que funciona amb Windows. Entre els darrers
desenvolupaments per a Windows, cal esmentar el navegador de Google, Chrome, que destaca per la seva simplicitat, i Flock, que es presenta com el "navegador social",
ja que inclou funcionalitats per treure el màxim partit de serveis 2.0 com ara Flickr o Facebook.
Com funciona el navegador?
La funció principal del navegador és mostrar documents HTML (el
llenguatge de les pàgines web) a la pantalla. És el que s'anomena programa
'client' i, com a tal, quan li demanem que ens ensenyi una pàgina teclejant-ne
l'adreça web o URL (Uniform
Resource Locator, en anglès), viatja fins al lloc on es troba (al servidor web) per demanar-la. La comunicació entre el navegador de
l'usuari i el servidor on es troben les pàgines web que consulta, es fa
mitjançant el protocol
d'HTTP, que és un dels fonaments de la World Wide Web. Per
això les adreces web comencen per http://. En els navegadors actuals, però, ja
no cal escriure aquestes sigles a la caixa blanca que es troba a la part
superior del navegador (barra de navegació).
La caixa per teclejar adreces que figura a la barra de
navegació s'acompanya de quatre botons principals que faciliten la visita de
webs. Es tracta dels botons per anar endavant i endarrere, que estan situats a
l'esquerra de la barra de navegació, del botó de recàrrega i del botó que
indica la pàgina d'inici del navegador i que s'identifica amb una casa. Aquests
darrers botons es poden trobar o bé al costat de la barra de navegació o bé a
la part on hi ha les pestanyes de navegació (en el cas d'Explorer).
Barra de navegació d'Explorer
A
més d'aquests botons principals, disposem d'una barra de menú en la qual
figuren les opcions 'Fitxer', 'Edita', 'Veure', 'Favorits/Adreces d'Interès',
'Eines' i 'Ajuda'. Mitjançant aquest menú podem, entre altres coses, obrir
finestres i pestanyes, canviar les opcions de configuració del programa i desar
les pàgines que més ens interessen ('Favorits' o 'Adreces d'Interès')
El navegador, a la nostra mida
El navegador a
la mida de l'usuari. Aquesta és la premissa amb què es desenvolupen les
darreres versions del programari de navegació per Internet, les quals afegeixen complements de tota mena per fer
més senzilla la recerca d'informació, treballar de manera més eficient i gaudir
de noves opcions d'oci.
Darrere
de Firefox, el programari lliure del
projecte Mozilla, hi ha tota una comunitat de desenvolupadors que crea
aplicacions i utilitats de tota mena per adaptar l'aplicació a les necessitats
de l'usuari.
Internet
Explorer, per la seva banda, també incorpora funcionalitats
extra que potencien altres aplicacions de l'empresa Microsoft, com ara el sistema de missatgeria Messenger, ara ja inexistent, o que busquen l'acord amb altres
empreses, com ara la barra de cerca de Google.
Personalitzar el navegador
Amb l'opció 'Personalitza', a la qual s'accedeix a
través del menú 'Visualitza > Barra d'Eines > Personalitza', o simplement
fent clic amb el botó dret del ratolí a
la mateixa barra, podem afegir diverses opcions, com ara la caixeta de cerca a
Google, un botó per obrir directament una pestanya dins d'una mateixa finestra,
un botó per imprimir les pàgines que ens interessen, un botó per accedir
directament a l'historial de la nostra navegació o bé un botó per enviar per correu una
adreça que pot interessar a un amic.
De la mateixa manera, podem canviar la pàgina d'inici
del nostre navegador, és a dir, aquella que ens apareixerà per defecte cada cop
que l'arrenquem. Per fer-ho, hem d'anar al menú 'Eines', escollir 'Opcions' i
'Principal' i, un cop allà, escriure la web que
vulguem veure a la caixeta blanca on diu 'Pàgina d'inici' o bé triar una de les
opcions que el programa ofereix. En el cas de Firefox, podem decidir que la pàgina que
estem visitant es converteixi en pàgina d'inici, escollir l'opció que el
programa ofereix per defecte, que és el web del projecte Mozilla, o bé escollir
alguna altra adreça d'interès. En el cas d'Explorer, és pràcticament el mateix.
També permet escollir una pàgina en blanc.
Adreces d'interès
A sota de la barra de navegació, Firefox n'hi pot
afegir d'altres com la de les adreces d'interès. Aquestes s'hi poden integrar
d'una manera molt simple: arrossegant la icona que identifica una pàgina quan
està oberta en una pestanya cap a la barra. D'aquesta manera, podem tenir a mà
aquelles pàgines que fem servir habitualment.
Una
altra manera molt senzilla d'afegir una pàgina a les adreces d'interès és
prémer l'estrella que apareix a la barra de navegació, al costat de la URL. Prement-la dos cops, a més, el programa possibilita que desem
l'adreça en una carpeta
o directori per tenir-la més localitzada en la llista d'adreces
d'interès. Les diferents carpetes temàtiques que puguem crear es poden ordenar
a través del menú 'Adreces d'interès' escollint l'opció 'Organitza les adreces
d'interès'. A l'Explorer, aquesta mateixa opció es troba a la barra d'estat i
està indicada amb una estrella i el signe '+'. Només cal prémer el botó i
escollir 'Agregar a Favorits'. Es pot realitzar la mateixa operació mitjançant
el teclat tot prement-hi 'Crtl+D'.
Complements
Els complements són petits programes que amplien les capacitats
del navegador i hi afegeixen noves funcionalitats. Solen pesar molt poc i
s'integren perfectament a la finestra de navegació. Si anem al menú 'Eines' i
hi escollim l'opció 'Complements', el mateix Firefox ens en presentarà alguns.
Si
volem veure totes les possibilitats que hi ha, haurem de clicar l'enllaç
'Navega per tots els complements' que apareix a la mateixa finestra. Això farà
que se'ns obri una nova pestanya al navegador amb un cercador que ens permetrà
buscar el complement que més ens interessi o bé navegar per les diferents
categories de programes: des de diccionaris com l'anglès o el Català-Valencià,
traductors o conversors de moneda i mesures fins a aplicacions per veure
fotografies en 3D. També podem accedir a programes per escoltar música.
Internet
Explorer, al seu torn, inclou també una galeria de complements a la qual
s'accedeix des del menú 'Eines'. S'hi troben, per exemple, un programa per
incorporar directament els favorits a Del.icio.us (un
servei per compartir adreces d'interès amb altres usuaris d'Internet) i una
barra per accedir directament als serveis de la comunitat MSN.
MÒDUL 2 – Navegació i cerca a Internet
Què és una URL?
Una URL (Uniform
Resource Locator, en anglès) és l'adreça que indica la localització d'un document
o d'altres recursos a Internet i
que permet accedir-hi, de la mateixa manera que una adreça postal ens diu el
lloc on algú resideix.
Les adreces web o URL tenen una estructura
característica que les identifica i que es podria resumir així: protocol://màquina/directori/arxiu.
Contenen, així doncs, dues parts fonamentals que indiquen on volem anar i de
quina manera podem arribar-hi.
Exemple
d'adreça web o URL
Protocols
Les URL estan encapçalades per les sigles http, dos
punts i dues barres (http://) que signifiquen Protocol de Transferència
d'Hipertext i que defineixen la sintaxi amb què les màquines (servidors i
clients) es comuniquen per enviar pàgines web.
Aquesta sintaxi canvia en funció del que vulguem fer.
Si volem comunicar-nos amb un servidor segur per fer, per exemple, una
transacció de comerç electrònic, el protocol serà https://. La essa indica que s'està
utilitzant el protocol de seguretat Secure Socket Layer (SSL). Es pot
reconèixer pel cadenat que apareix a la base de la finestra del navegador. Cadenat
SSL
De
la mateixa manera, si volem enviar un arxiu a
una pàgina o bé copiar dades d'un ordinador a
un altre, utilitzarem el protocol FTP o
protocol de transferència de fitxers.
Finalment,
si volem enllaçar una adreça de correu electrònic perquè
se'ns obri el client de correu i puguem enviar un missatge, utilitzarem el
protocol mailto:
Adreces IP i DNS
Darrere del protocol, i separada per dos punts i dues
barres, la URL mostra la màquina en què està ubicada una pàgina web, amb les famoses tres w al davant per indicar que
forma part de la World Wide Web.
Les
màquines on s'allotgen les pàgines s'identifiquen amb noms i extensions que ens
resulten ja tan familiars com les dades d'un carrer. Per exemple,
www.google.com.
En
realitat, però, les màquines no entenen aquests noms i el que llegeixen és una
sèrie de nombres. És el que s'anomena una adreça IP (Protocol d'Internet). Està formada per quatre
segments de nombres separats per punts que van del 0 al 255, i es podria
comparar a un número de telèfon. Així, cada lloc web té el seu número.
Teclejar
aquestes IP seria un embolic per als usuaris, ja que no són fàcils de recordar.
Per això, per fer la traducció del format numèric al dels noms, es va inventar
el DNS o Servidor de Noms de Domini, que són equips que contenen una base de dades que
associa les sèries de números amb el seu nom corresponent.
Per
exemple, 209.85.129.147 correspon al domini www.google.com i 145.97.39.155 a
www.wikipedia.org.
Dominis: .com, .net, .cat...
El domini més
conegut és sens dubte el .com (puntcom), que ha passat a formar part del
llenguatge popular per referir-se a recursos web. És el que s'anomena un domini
genèric de primer nivell. Però no és l'únic que hi ha.
Dins
de la mateixa categoria que el .com, que designa recursos comercials, també hi
ha el domini .org, per referir-se a organitzacions, sovint sense ànim de lucre;
el .net, per a recursos d'Internet; el .edu, per identificar recursos
educatius, o el .info, per a agències d'informació. Per als recursos en català
i sobre la cultura catalana, tenim el domini .cat i per a la Unió Europea, el
.eu.
Els dominis de primer nivell estan administrats per un
organisme conegut per les seves sigles: ICANN (Corporació
d'Internet per l'Assignació de Noms i Nombres).
L'ICANN
és també qui assigna els dominis de primer nivell territorials a tots els
estats reconeguts per les Nacions Unides. Aquests dominis, a diferència dels
genèrics, estan formats només per dues lletres. Així .es es refereix a Espanya,
.fr a França, o .pt a Portugal, per citar només els més propers.
Directoris i arxius
Els elements que apareixen darrere del domini, i
després d'una barra en una adreça web, indiquen la localització concreta d'un
arxiu. Així, per exemple, si volem consultar els butlletins d'informació que la
Generalitat de Catalunya publica, anirem a: http://www.gencat.cat/butlletins
D'aquesta
manera, el servidor anirà a buscar la carpeta on es troba la informació
concreta sobre aquest tema per tal de servir-nos-la.
De
la mateixa manera, si volem consultar un document concret d'una carpeta ens
podem trobar amb una URL amb l'estructura següent: http://www.domini.com/carpeta/arxiu.html
Les eines de què
disposem actualment per publicar continguts a Internet poden canviar el final
de les adreces. L'usuari es pot trobar amb pàgines acabades en .html, .htm,
.php (llenguatge de programació utilitzat per a la creació de pàgines web
dinàmiques), .asp, .js o en tot un reguitzell de nombres i lletres, com en
aquest cas:
Sigui
com sigui, conèixer aquesta estructura sempre ens servirà per tornar a la
pàgina mare d'un lloc web quan hi hagi algun error, com per exemple que un
arxiu concret hagi deixat d'existir. Per fer-ho, només haurem d'esborrar tot el
que es troba darrere del domini. També hi ha programes (i complements del
navegador Firefox) que 'retallen' les URL llargues per transformar-les en
adreces més senzilles de recordar. És el que s'anomena URL netes.
L'hipertext
La xarxa ha canviat la manera de llegir, escriure i
publicar. L'hipertext, és a dir, el sistema d'organització de la informació
que permet moure's per dins d'un text, o per textos diferents que hi estiguin
relacionats per mitjà de paraules clau, és l'essència de la navegació per Internet. Les paraules que estableixen aquestes relacions
entre documents són els enllaços.
Els enllaços
Els enllaços solen estar ben identificats a les pàgines. Als primers temps de la Web, hi havia la convenció d'escriure'ls en blau i
subratllats. Actualment no hi ha regles fixes sobre com s'han d'assenyalar. La
majoria de diaris en línia, per exemple, opten per subratllar els titulars quan
es passa el ratolí per sobre, de manera que entenguem que si hi fem
clic anirem a la notícia completa. Molts webs ho fan així,
mentre que d'altres opten perquè les paraules simplement canviïn de color quan
passem el cursor del ratolí per damunt seu.
Sigui com sigui, el signe evident que ens indica que
hi ha un enllaç en una paraula o frase concreta és el fet que la fletxa del
ratolí es transformi en una mà. Quan es produeix aquest canvi en passar el
ratolí per sobre d'una paraula, una frase, una imatge o fins i tot una animació
o un vídeo, podem fer-hi clic. Automàticament, l'enllaç ens portarà a una altra
pàgina.
En aquest sentit, cal assenyalar les diverses
possibilitats amb què ens podem trobar a l'hora de clicar un enllaç. Pot ser
que se'ns obri a la mateixa finestra o pestanya que estàvem llegint, de manera
que deixem de veure allò que llegíem i només podrem recuperar-ho si anem enrere
amb la fletxa corresponent del navegador. L'opció més utilitzada actualment pels llocs web,
però, és que els enllaços s'obrin en una nova pestanya del navegador o fins i
tot en una nova finestra. D'aquesta manera no deixem de banda la pàgina que
estàvem visitant i obtenim informació nova.
Exemple de dos pestanyes
obertes al navegador Firefox
També tenim l'opció que se'ns obrin petites finestres
emergents (pop-up, en anglès), que poden completar la
informació d'una pàgina. Aquesta fórmula ha estat molt utilitzada darrerament
per tal de mostrar publicitat a les webs. Això ha comportat que la majoria dels
navegadors ofereixin la possibilitat de bloquejar aquestes finestres.
Bloquejador de finestres emergents al Firefox
Val
a dir que els enllaços a les imatges funcionen exactament igual que els de
text. Algunes vegades, les imatges que es poden clicar ens porten a una versió
ampliada de la instantània o a una finestra emergent que l'amplia i a més hi
afegeix un peu explicatiu. Les imatges també poden ser animades.
Finalment,
cal subratllar que els enllaços es poden obrir amb el botó dret del ratolí, la
qual cosa ens permetrà escollir si volem veure la informació en una nova
pestanya o finestra. Si tenim moltes pestanyes obertes en una mateixa finestra,
val la pena obrir una finestra nova.
Errors més habituals
En clicar un enllaç, ens podem trobar que el navegador
ens indiqui que no troba la pàgina. Aquest és l'error assenyalat com a 404. Vol
dir que la pàgina ha deixat d'existir o que ha canviat d'ubicació. Això també
s'indica al navegador o bé amb un missatge més explícit, com ara "la
pàgina no s'ha trobat", i apareix sobretot quan no es localitzen documents
html concrets. Si teclegem malament un domini, en canvi, el més probable és que
ens apareguin opcions per registrar-lo més que no pas un error 404. Quan ens
trobem en aquesta situació, però, sempre podem retrocedir fins a l'arrel de la
web per retrobar el que estàvem cercant.
Un
altre dels errors habituals amb què podem topar és el d'accés denegat o
prohibit, que s'indica amb un '403 forbidden' i significa que no tenim permisos
per accedir a un directori concret d'una pàgina. De vegades, aquest missatge apareix
sense que hi hagi realment un problema d'accés a un lloc. Pot tenir a veure amb
la configuració del tallafocs del nostre ordinador o bé amb la configuració de les galetes (cookies, en anglès). De vegades, el problema
se soluciona accedint a la pàgina amb un altre navegador.
Finalment,
pel que fa als errors a l'hora de navegar, ens podem trobar que ens és
impossible accedir a un lloc web perquè no ens hi hem registrat i no tenim
usuari i contrasenya per veure'n els continguts. En aquest cas, el que cal fer
és simplement completar les dades que ens demanen al registre (sign in)
per obtenir l'usuari i la contrasenya.
Maneres de navegar
Els serveis per cercar i compartir enllaços que trobem
a la Web ens permeten navegar de diverses maneres. Podem buscar informació
concreta en qualsevol cercador, com ara Google. Tenim la possibilitat d'explorar pàgines
relacionades amb un tema que ens interessi mitjançant directoris com l'Open
Directory Project. Podem cercar webs
entre les que sabem que interessen als nostres contactes mitjançant serveis de
gestió d'adreces d'interès com Del.icio.us. I també podem optar per navegar a l'atzar, per
exemple amb el complement Stumble Upon, que es pot instal·lar tant en Firefox com en Internet Explorer.
Formularis
Omplir un formulari per Internet és
una manera fàcil de proporcionar les dades que necessiten en un servei al qual
volem accedir.
Tipus de formularis
Els formularis web es presenten com a documents amb
camps en blanc que cal emplenar, amb desplegables en què hem de triar una opció
o bé amb caixetes per marcar. Estan realitzats amb HTML i
es poden processar amb diferents tipus de codis.
Es
fan servir per donar-se d'alta en un correu web, per rebre butlletins
electrònics o altres publicacions, per subscriure's a un servei de notícies,
per inscriure's en xarxes socials (com Facebook) o per formar part d'una comunitat musical on els
usuaris comparteixen els seus gustos musicals.
En
resum, es fan servir per a una gran quantitat de serveis que emmagatzemen les
nostres dades, cosa que ens estalviarà haver de teclejar-les cada cop que volem
fer-los servir. Aquesta és la principal diferència entre el Sign up ('Donar-se d'alta') i el Log in ('Enregistrar-se') que trobem en moltes pàgines. Sign up ens convida a omplir un formulari per enregistrar-nos
en un web. Log
in ens apareix quan aquest web ja té les nostres dades i
només necessita el nostre nom d'usuari i una contrasenya per permetre'ns
l'accés.
Pàgina
per enregistrar-se (Log in) al Facebook
Condicions d'ús
Els formularis més senzills ens demanen el nom
d'usuari que volem emprar, la nostra adreça de correu electrònic i
una contrasenya, que la majoria de vegades s'ha de repetir. D'altres, com per
exemple el servei de butlletins de gencat.cat, ens sol·liciten altres dades personals,
com ara el nom i el cognom, el municipi on vivim, el codi postal o la
professió. Aquestes dades no són necessàries per al funcionament del servei
però tenen un valor estadístic que haurà de servir per millorar-lo.
Un cop omplerts els camps obligatoris, moltes pàgines ens
demanen que transcrivim una sèrie de lletres deformades per assegurar-se que
qui està fent l'alta al servei és realment una persona i no pas una màquina que
vulgui enviar correu
brossa o bé fer subscripcions massives. Aquestes lletres es
diuen Captchas i, de vegades, no són senzilles de desxifrar. Per això
cal que ho anem provant fins que ho aconseguim.
Exemple
de Captcha al final d'un formulari
Un
cop tenim emplenat el formulari, la majoria de serveis ens obliguen a acceptar
les seves condicions d'ús marcant una creu en una caixeta. Abans de fer-ho, val
la pena llegir-se les polítiques de privadesa de l'empresa, indicades amb un
enllaç a un document, per saber quin ús poden fer de les nostres dades. Aquesta
lectura és molt convenient, encara que el text presenti molta lletra petita.
Privadesa
És bo saber a qui donem accés a les nostres dades i
ser conscient que hi ha empreses que les aprofiten des del punt de vista del
màrqueting o que les venen a altres empreses perquè les explotin. En aquest
mateix sentit, també cal vigilar amb els missatges de correu electrònic que ens
conviden a canviar les nostres dades bancàries a través d'un formulari en una
web. Aquesta pràctica és un frau que s'anomena phishing (o pesca electrònica).
Finalment,
hem de saber que si triguem gaire a emplenar un formulari, és possible que, a
l'hora d'enviar-lo, la pàgina ens indiqui que la sessió ha caducat. Això ens
obligaria a repetir l'operació i tornar a enviar les dades, tot i que,
actualment, la majoria de serveis ens suggeriran el que ja hem escrit i només
ens caldrà prémer el tabulador per confirmar-ho. Sol passar, per exemple, en
realitzar qualsevol mena de compra.
Cercadors
Un cercador o motor de cerca és
una eina dissenyada per buscar informació de qualsevol tipus dins de la Web.
Orígens dels cercadors
Als primers temps de la World Wide Web, quan els
continguts que es trobaven a la xarxa no eren gaire nombrosos i estaven molt
localitzats en universitats o centres d'investigació, la manera més senzilla de
recuperar-los era mitjançant els directoris d'informació. És a dir, índexs de webs creats per documentalistes
o especialistes que categoritzaven la informació i agrupaven les pàgines d'un
mateix tema. Un exemple d'aquest tipus d'índex és Yahoo!, que va començar sent un directori de webs.
Amb
la progressiva incorporació de continguts de diversos àmbits, es va fer
necessari disposar d'eines més automàtiques que possibilitessin retrobar segons
quines pàgines a partir de paraules clau.
Al
principi, tot i que hi havia buscadors com Aliweb (1993), Webcrawler, Infoseek
o Lycos (1994), i el més conegut Altavista (1995),
que funcionaven raonablement bé, les cerques no eren tan precises com poden
ser-ho ara. Sergey Brim i Larry Page, tots dos estudiants de laUniversitat d'Stanford (EUA),
van pensar que calia millorar aquest aspecte, i el 1995 van fer un projecte
d'investigació sobre cercadors que ha transformat la xarxa.
Uns anys més tard, van muntar la seva pròpia empresa
i, el setembre de 1998, van llançar Google. Ara, aquest cercador és el més utilitzat de la xarxa
i es troba entre les marques més conegudes del món, per davant d'Apple i Skype.
De
vegades es diu que si alguna cosa no apareix a Google, no existeix a Internet. El nom del cercador ve precisament de la immensitat
de la seva base de dades. Google prové de googol, un terme inventat pel
matemàtic nord-americà Edward Kasner, que significa 10 elevat a 100.
La
precisió de les cerques de Google és un secret tan ben guardat com la fórmula
de la Coca-Cola. Fa servir un motor de cerca que incorpora la tecnologia
PageRank, un algoritme que ordena les pàgines en funció dels enllaços que
tenen. Però aquesta no és l'única manera que té de classificar-les.
Els
darrers temps, el cercador ha incorporat tota una sèrie de serveis que l'ha
convertit en una referència obligada: des d'un paquet ofimàtic en línia
anomenat Google Docs fins
al servei de vídeos YouTube, que ha revolucionat l'audiovisual a la xarxa,
passant per un cercador de blocs, batejat Google Blogs, o un cercador de notícies que
es diu Google News.
Tot
i que Google és el cercador per excel·lència, la xarxa ofereix alternatives que
val la pena d'explorar.
Altres cercadors
Amb l'aparició de la Web 2.0, que potencia la contribució dels usuaris, han sorgit
diferents projectes col·laboratius com l'Open
Directory Project, que disposa de
versió en català, el qual ens permet cercar definicions i continguts
categoritzats i revisats per persones. Aquesta és una diferència fonamental amb
els motors de cerca que funcionen amb robots (programes
específics de cerca, també anomenats aranyes) i que ens dóna certes garanties
pel que fa a la qualitat del contingut d'un web.
També
val la pena esmentar els metabuscadors, que són cercadors de cercadors, amb
robots que cerquen en les diferents bases de dades de
cada servei. Un exemple d'aquest tipus de cercador és Dogpile, que busca
resultats a Google, Yahoo! i d'altres cercadors.
En
funció del que busquem, de vegades és més ràpid fer servir una base de dades
concreta o un cercador vertical, és a dir, especialitzat en un únic tema. Així,
per exemple, si busquem una pel·lícula, resulta molt més pràctic anar a
imdb.com que utilizar un cercador general.
Funcionalitats d'un cercador
Les funcionalitats incorporades per Google i altres
cercadors ens possibiliten no tan sols trobar referències sobre el que ens
interessa, sinó també cercar informació sobre allò que volem conèixer però que
no sabem escriure, per exemple. Google incorpora propostes de grafia per a les
paraules que introduïm a la caixeta de cerca, si no en sabem l'ortografia
exacta. D'aquesta manera, ens serà més fàcil aconseguir-ne informació. A més,
també ens indica el nombre de pàgines que
té relacionades sobre un concepte concret en la nostra llengua, si busquem a
Google.cat. Aquesta funció també ens donarà pistes sobre la correcció de certs
termes, si en tenim dubtes.
Google i Yahoo disposen igualment de mini-aplicacions
(a les seves barres d'eines respectives) que s'instal·len com a Complements del
navegador web i
que ens fan més fàcil buscar documents, imatges, notícies i comentaris i
opinions d'altres usuaris.
Finalment,
Google també proporciona una aplicació (Google Desktop) per fer cerques dins
dels missatges de correu electrònic, dins de les pàgines que hem visitat i, fins i tot,
dins de tots els documents del nostre ordinador. És una funció que resulta molt
útil quan no recordem com hem anomenat un document concret, per exemple
Com fer una cerca
Per realitzar la cerca, hem d'escriure la paraula o
les paraules que identifiquen allò que volem trobar a la caixa d'entrada de
text. Quan comencem a escriure, pot sortir una llista amb les paraules escrites
en ocasions anteriors. Una vegada escrita, hem de prémer el botó que acompanya
a la caixa de text o bé la tecla Enter del nostre ordinador. Això es fa per informar al
cercador que hem acabat d'escriure i que ha de començar la seva tasca.
Com escriure al cercador
No ens hem de preocupar d'accents ni de majúscules i,
a més, els cercadors atorguen
poca importància als articles, les preposicions i altres elements de connexió,
així com a l'ordre de les paraules. Seguint amb l'exemple anterior, els
resultats de cercar 'la pedrera de gaudi' o 'pEdreRa Gaudi' serien els mateixos
o molt semblants als obtinguts amb 'pedrera gaudi'.
Fins i tot, si fem algunes faltes d'ortografia o si
ens equivoquem a l'hora d'escriure (sempre dins d'uns marges raonables), alguns
cercadors, com ara Google, ens suggereixen que potser ens estem equivocant, tot
mostrant-nos la frase o paraula correcta com a primer resultat de la cerca (i
si hi fem clic, podem tornar a cercar segons els nous termes). Això és possible
gràcies al fet que els resultats d'una cerca incorrectament escrita són molt
escassos i alguns cercadors poden fer cerques alternatives.
Per
altra banda, sí que és important incloure espais entre les paraules. Si busquem
'lapedrera', els resultats seran diferents. Tot i això, molts cercadors donen
resultats vàlids si el que cerquen és molt popular o molt visitat a Internet. Això és possible perquè una paraula incorrectament
escrita dóna molts resultats.
Resultats de cerques
Un ús molt freqüent del cercador és el de buscar
adreces de llocs web, i en alguns d'ells imatges, vídeo, mapes, grups i
altres tipus d'informació. Escrivint el nom habitual, o l'adreça aproximada de
la web que volem visitar, el cercador retorna l'adreça exacta. Per exemple, si
hi introduïm 'gencat' o 'generalitat', pot trobar la pàgina web de la
Generalitat 'www.gencat.cat'.
Un
cop realitzada la cerca, el navegador retorna
una pàgina de resultats que hem d'interpretar adequadament. És important
entendre que el cercador només proposa una llista de possibles resultats. Fins
que nosaltres no escollim una d'aquestes adreces i en premem l'enllaç, la cerca no estarà realitzada
MÒDUL 3 - El correu electrònic
Una adreça de correu
electrònic està formada per tres elements: el nom d'usuari, el signe arrova (@)
i el domini. Les adreces de correu es poden aconseguir a través de proveïdors
gratuïts o de pagament.
El
correu es pot gestionar mitjançant una plana web (webmail) o un programari
client.
Per
enviar un correu electrònic, sempre s'han d'omplir els camps del destinatari,
l'assumpte i el cos del missatge.
Orígens del correu electrònic
El correu electrònic és
un sistema que permet enviar informació a un o diversos destinataris de
qualsevol indret del món a través d'Internet. Aquest sistema és l'equivalent del correu postal
tradicional però en l'àmbit de les comunicacions electròniques, amb avantatges
evidents quant a temps, espai i volum. El creador del correu electrònic va ser
Ray Tomlinson, el 1971.
L'adreça de correu: el símbol @
Per poder enviar un missatge de correu electrònic
necessitem una adreça. Cada adreça electrònica és única i pertany a una persona
o entitat. Està formada per tres elements: el nom d'usuari, el signe arrova (@)
i el domini. El signe @ s'obté en fer clic simultàniament a les
tecles ALT + 2, tant en Windows com
en Linux i Mac.
El
nom d'usuari es pot personalitzar i pot contenir lletres, xifres i alguns
signes. L'arrova no canvia mai, sempre és el separador entre el nom d'usuari i
el domini. Aquest darrer és el nom del proveïdor que dóna el servei de correu;
per tant, l'usuari no el pot canviar.
D'on surten les adreces de correu
Per aconseguir una adreça de correu, necessitem un
proveïdor, que pot ser de pagament o gratuït. Un cop tenim l'adreça, hi
accedirem mitjançant un usuari i una contrasenya. Els proveïdors gratuïts són
els més utilitzats i tenen unes característiques específiques: inclouen publicitat,
ja sigui a la interfície o al cos del missatge, i no podem modificar el nom del
proveïdor a l'adreça. És a dir, sempre seran del tipus usuari@proveidor.com. Un
exemple de proveïdor gratuït és Gmail de Google. Quant als proveïdors de pagament, permeten escollir
la capacitat de la bústia i el nom del domini. El pagament es fa pel domini i,
en alguns casos, també per la capacitat de la bústia.
Tipus de correus
A més del proveïdor, el correu electrònic es
diferencia segons el servei utilitzat, que pot ser via web o a través d'un client (programari).
Els correus a través del web (webmail) permeten enviar i rebre missatges
mitjançant una pàgina web, de manera que l'únic que necessitem per fer-ho és un
navegador web qualsevol. El principal avantatge d'aquest sistema és que permet
consultar el correu a qualsevol ordinador, però l'inconvenient és que les
funcions es limiten a les que ofereix la pàgina web del
nostre proveïdor. No obstant això, cal assenyalar que cada cop disposen de més
serveis. Els clients de correu, en canvi, són programes que s'instal·len al
nostre ordinador i que ens permeten gestionar el correu i els contactes, a més
de l'agenda. És el cas d'Outlook o
de Thunderbird.
Com utilitzar-lo
Un correu electrònic té tres elements bàsics: el
destinatari, l'assumpte i el cos del missatge. El camp del destinatari s'ha
d'omplir amb una adreça de correu electrònic. En cas de voler enviar el
missatge a més d'un usuari, s'afegiran en aquest apartat o als camps opcionals
CC (Còpia de Carbó: tothom veu els destinataris) i CCO (Còpia de Carbó Oculta:
no es poden veure els destinataris). L'apartat de l'assumpte és el títol del
missatge, i el text que volem transmetre s'escriu al cos del missatge.
En
rebre un correu electrònic, podem dur a terme algunes accions, com respondre el
missatge, reenviar-lo a una altra adreça de correu, esborrar-lo, marcar-lo com
a correu brossa o arxivar-lo en una carpeta. Tots els programes de gestió de
correu electrònic, així com els gestors web, permeten aquestes opcions.
Programari de correu electrònic
Un client de correu electrònic és
un programa que instal·lem al nostre ordinador per enviar i rebre missatges de
correu electrònic. El programa busca els missatges que arriben al servidor del
nostre proveïdor d'Internet, i els descarrega quan li ho demanem. Sol tenir més
utilitats que el correu web o webmail. Per exemple, l'agenda, el calendari, els
filtres de correu brossa més
acurats i la possibilitat d'enviar missatges xifrats.
Hi
ha clients de correu gratuïts i n'hi ha de pagament. El de pagament més
utilitzat és l'Outlook o Outlook
Express de Microsoft, que ve instal-lat al sistema operatiu Windows. Per aquesta mateixa raó, també és un dels més
atacats pels virus
informàtics. En l'àmbit del programari lliure, un dels més coneguts és Mozilla Thunderbird, que funciona en Windows i en Mac. Inclou un sistema força eficient per filtrar el correu brossa,
ja que millora en funció del que li anem indicant. Per al sistema operatiu Linux, podem utilitzar Evolution, que també és lliure.
Multifunció
Correcció de faltes d'ortografia, lectura de més d'un
missatge alhora, filtre contra el correu brossa, agenda personalitzada,
sincronització amb el telèfon mòbil o la PDA... El client de correu ofereix una gran quantitat d'opcions que
ens fan més fàcil l'enviament de missatges i l'organització diària de les
nostres tasques.
Els
clients de correu que s'instal-len al nostre ordinador solen funcionar amb el
protocol POP3. Molts correu web, com Gmail, també ofereixen l'opció de descarregar-se els missatges
localment mitjançant aquest protocol.
Gmail
també és compatible amb el protocol IMAP (Internet
Message Access Protocol), que permet visualitzar els missatges de forma remota,
sense haver de descarregar-los, com passa amb el POP. L'accés IMAP aprofita
així una connexió a Internet més constant, mentre que l'accés POP pot resultar
més adient per a usuaris que no estan sempre connectats a la xarxa.
El
programari ens permet configurar més d'un compte de correu i organitzar-lo
mitjançant safates. L'únic inconvenient és que, en tenir-lo al nostre
ordinador, no podem consultar-lo des d'un altre lloc. No obstant això, la
majoria de proveïdors d'Internet ofereixen una versió web del correu POP3.
Així, sempre podrem consultar els missatges nous que anem rebent.
Enviament de missatges
Per enviar un correu electrònic, haurem de buscar la
icona per a la creació d'un nou missatge. En funció del programa, serà
"nou" o "crear". A Thunderbird, cal fer clic a
"redacta". Trobarem aquesta opció al menú de navegació, assenyalada
amb la icona d'un llapis, al costat de la llibreta d'adreces, la recuperació
del correu i els botons de respondre, reenviar i esborrar, que només s'activen
quan estem en un missatge.
El
missatge s'obre en blanc, sense destinatari, ni assumpte, ni res escrit al cos
del text. Haurem d'omplir totes aquestes opcions per poder-lo enviar.
A
l'apartat del destinatari, podem escriure-hi manualment l'adreça, si la sabem
de memòria, o accedir a l'agenda de contactes, si la tenim emmagatzemada. Per
exemple: maria@catalunya.cat. Una de les virtuts dels programaris client de
correu és que tenen memòria; és a dir, si ja hem escrit algun cop l'adreça, ens
apareixerà automàticament. Funciona de la mateixa manera que l'opció
d'autocompletar en un cercador. Després, omplirem la caixa de l'assumpte amb un
resum d'allò que volem dir. Per exemple, "anar al cinema". A
continuació, escriurem el text a la caixa del cos.
L'estil
de redacció dels correus electrònics no és ni tan formal com a les cartes ni
tan informal com quan parlem per telèfon, per exemple. Així, no solem començar
els missatges amb un "Benvolgut Sr. X", sinó simplement amb
"Hola, X" o bé simplement "X,". Tot i això, sempre caldrà
tenir en compte el context del missatge i la persona a qui va dirigit.
Al
peu del missatge, afegirem el nostre nom i, si ho volem, el telèfon, la web,
etc. Els programes permeten crear una signatura que s'afegirà automàticament al
peu de tots els nostres missatges.
Amb
el nostre correu, podem enviar qualsevol tipus de document sempre que el
tinguem desat a l'ordinador. Tots els sistemes de correu, siguin correus web o
programes instal·lats a l'ordinador, permeten enviar el que s'anomena arxius adjunts.
Per
exemple, si volem escriure un correu electrònic per sol·licitar una feina,
redactarem la carta de presentació al cos del text i hi afegirem un arxiu
adjunt amb el nostre currículum. Per fer-ho, farem clic a "Adjunta",
la icona identificada amb un clip, i ens apareixerà l'arbre de directoris i
arxius del nostre ordinador. Aleshores, buscarem l'arxiu que volem incloure al
missatge i el clicarem. D'aquesta manera, ens apareixerà a la finestra
d'adjuncions que hi ha al costat de les caixes de remitent i d'assumpte. Si
volem afegir-hi més arxius, s'aniran col·locant en aquest espai. Així, sempre
sabrem el que estem enviant. Si ens equivoquem, només hem de seleccionar
l'arxiu i prémer suprimir.
Si
volem repensar el missatge que estem escrivint, tenim l'opció de desar-lo i
continuar més tard. Un cop completat, farem clic a "Envia" i el
missatge es lliurarà al destinatari. Ningú no pot garantir que el missatge
arribi instantàniament, però hi ha una opció que ens permet saber si ha arribat
a la bústia del destinatari. És l'anomenada "Confirmació de
recepció", que s'activa a la barra d'eines (Opcions > Confirmació de
recepció).
Què és un correu web
El correu via web (webmail, en anglès) és un sistema
de gestió del correu electrònic que es realitza a través d'una pàgina web dissenyada
per enviar, rebre i emmagatzemar missatges electrònics. D'aquesta manera, per
utilitzar-lo només necessitem un navegador web qualsevol,
independentment del sistema operatiu que
empri el nostre ordinador.
Pàgina
principal del servei de correu Windows Live
Enviar i rebre correus des de qualsevol lloc
El principal avantatge del sistema de correu web és
que es pot fer servir des de qualsevol equip informàtic amb connexió a
Internet. Això és possible perquè s'accedeix a la informació a través d'una
pàgina web que consulta un servidor remot.
La interfície descarrega els missatges pendents i permet treballar en línia.
L'inconvenient
és que el correu web està limitat a unes funcionalitats bàsiques que vénen
determinades pel proveïdor que utilitzem i que no sempre són les mateixes. En
tot cas, sempre disposarem de l'opció d'enviar i rebre missatges, de desar
esborranys, de confirmar la recepció de missatges i d'emmagatzemar els
missatges rebuts, ja sigui a la safata d'entrada o a les diferents carpetes que
puguem crear.
Un
altre possible inconvenient del servei web és que pot ser més lent, perquè hem
d'estar connectats a Internet i, per tant, depenem del tipus de connexió de què
disposem.
Aconseguir un correu web: el cas de Gmail
Un dels principals proveïdors privats de correu web és Google, que ofereix el servei Gmail de
forma gratuïta i amb una interfície en català. Amb més de 2.500 megabytes d'espai
d'emmagatzematge, el seu lema és: "Arxiva, no suprimeixis".
Per obrir un correu web de Gmail, haurem d'anar a
l'adreça de gmail i fer clic a "Inscriviu-vos a Gmail"
A continuació, hem d'omplir els camps buits amb el
nostre nom i cognom, l'usuari d'accés desitjat i la contrasenya. Cal recordar
que la contrasenya ha de ser mínimament segura. Així, no es recomanable posar
123456, per exemple, ni números secrets de targetes de crèdit, ni noms massa
evidents ni dates d'aniversari. El millor és combinar majúscules, minúscules i
nombres. També hem de triar un nom d'usuari únic. Gmail ens ofereix l'opció de
comprovar-ne la disponibilitat abans de fer l'alta definitiva.
Un
cop triades les dades bàsiques del correu, haurem d'indicar a l'aplicació la
pregunta de seguretat per recordar la nostra contrasenya. Podem triar-ne una
d'automàtica, com el nom de la nostra mascota, o bé escriure'n una d'original
amb la seva corresponent resposta. A continuació, l'aplicació ens sol·licita un
correu electrònic secundari, és a dir, una adreça complementària per rebre
comunicacions quan no tinguem accés al compte creat o quan tinguem qualsevol
problema, però no és obligatòria. Després, hem d'indicar la nostra ubicació
(país) i escriure la verificació de paraula, és a dir, transcriure les lletres
deformades (captcha) que ens apareixen damunt la caixeta en blanc. Això
es fa per comprovar que qui dóna d'alta el correu és una persona i no un robot
que té la finalitat d'enviar correu brossa. Per acabar, acceptem les condicions d'ús del servei,
i ja tenim un compte de correu gratuït.
Funcionalitats bàsiques de Gmail
Gmail incorpora algunes funcionalitats que el
converteixen en un gestor de correu força còmode. L'aplicació es beneficia de
la tecnologia de cerca de Google i incorpora un cercador que estalvia
classificar missatges i crear carpetes. Teclejant una paraula clau, es retroba
tot.
A
més, permet marcar els missatges destacats amb una estrella o posar etiquetes
de colors als correus per identificar-los més ràpidament. També emmagatzema les
adreces de correu a mesura que les fem servir, cosa que ens facilita
retrobar-les i poder mantenir una agenda de contactes.
I,
finalment, Gmail integra l'aplicació de missatgeria instantània i
veu sobre IP Google
Talk a la mateixa pàgina del correu, a la columna de
l'esquerra. És un programa que ens permet tenir converses en directe amb els
nostres contactes. Les converses també es desen, de manera que podem recuperar-les
a través del cercador.
Hi
ha d'altres opcions per obrir un compte de correu electrònic amb servei web,
com ara Windows Live o Yahoo!, que formen part de portals que també ofereixen
altres serveis, com poden ser el cercador, les notícies, el xat o
l'allotjament web.
MMÒDUL 4 – El calendari electrònic
Els
programes de correu
electrònic disposen d'un calendari que ens permet utilitzar-lo
com una agenda personal electrònica, on podem programar cites, escriure-hi
anotacions, convocar reunions, etc.
Per
accedir al calendari, hem d'obrir el programa de correu electrònic, per exemple Outlook, Evolution o Thunderbird (aquest
darrer pot necessitar l'extensió Lightning),
i clicar sobre
l'accés de calendari. S'obrirà una finestra amb una barra de menú on podrem
seleccionar-hi les diferents vistes amb què es pot presentar el calendari
(diari, setmana laboral, setmana, mes, etc.).
Podem
veure el calendari amb la indicació específica de les cites actives, des de la
data actual fins a l'any següent, dels esdeveniments anuals, de les cites
periòdiques que hem planificat organitzades per categories, etc.
Programar una cita al calendari
Si volem afegir una cita puntual o simple al
calendari, hi seleccionarem el dia i, damunt del planning,
clicarem l'interval de temps que durarà la cita, afegint-hi el text que ens
recordarà el motiu de la cita.
Als
calendaris electrònic normalment també podem definir el tipus de cita al camp
d'objecte, la ubicació, i la seva importància al camp de l'etiqueta. Al camp de
l'inici seleccionarem la data i hora de la cita. Al camp de finalització
seleccionarem la data i hora d'acabament.
A
la casella d'avís podem indicar que els calendaris ens avisin amb un so, que
normalment podem personalitzar també.
Una
vegada omplerts els camps de la cita, perquè aquesta quedi registrada, clicarem
sobre el botó de desar.
Programar una cita periòdica
Si la nostra cita es repeteix cada cert temps, podem
programar-ne la freqüència. A la barra de botons hi ha una opció de
periodicitat. Quan hi cliquem, s'obre una finestra on podem seleccionar la
freqüència de la cita: diària, setmanal, mensual, anual.
Per
exemple, en el cas que la cita sigui cada dos dies laborals, marcarem l'opció
de tots els dies laborables i escriurem un dos al camp de dies. A l'interval de
repetició, seleccionarem la data i el dia d'inici i el de finalització. Per
acabar, clicarem el botó d'acceptar.
Eliminar cites
Si la cita ja ha passat, o no volem guardar-la, la
seleccionarem al calendari i, clicant-hi amb el botó dret, seleccionarem
l'opció d'eliminar. També la podem eliminar si cliquem al botó d'eliminar de la
barra superior. Per eliminar cites periòdiques, podem eliminar la repetició o
la sèrie de repeticions.
Configurar el calendari en dies laborables i dies no laborables
Podem modificar la configuració predeterminada del
calendari, distingint, per exemple, els dies que són laborables dels que no ho
són. Dintre d'Outlook, a l'opció de 'Preferències' de les opcions dEines',
hi trobarem 'Opcions de Calendari'. A l'Evolution, a 'Preferències', dins de
l'opció 'Edita'.
En
aquesta finestra podem seleccionar els dies que són laborables per a nosaltres,
el primer dia de la setmana i l'horari laboral.
Utilitats
Amb el calendari electrònic per convocar reunions o
per fer calendaris de grups d'assistents que es troben en xarxa. A banda del
programes com Outlook, Evolution o Thunderbird, un sevei que ens pots ser molt útil per a això és el
calendari de Google, anomenat Google Calendar (i que es pot sincronitzar amb els programes
esmentats).
Convocar una reunió
Per convocar una reunió, obrirem una nova finestra del
calendari i hi escriurem l'adreça de correu electrònic de les persones que volem que hi assisteixin. Si es
tracta de persones amb les que ja ens hem escrit amb anterioritat des del
compte de correu de Gmail, podem fer servir la llista de contactes des de
l'opció 'Tria entre els contactes'.
És
important indicar el motiu de la reunió. Escriurem el tema de reunió al camp
d'assumpte, i indicarem el lloc on es farà al camp d'ubicació.
Pàgina
per a editar els detalls de la reunió i enviar les notificacions a la resta de
convidats
També
hem d'indicar la data, l'hora d'inici i la de finalització de la reunió, i si
es tracta d'una cita que s'ha de repetir amb periodicitat en el temps.
A
la convocatòria de reunió també podem vincular-hi un missatge recordatori de
correu electrònic, SMS o finestra emergent.
Respondre a una convocatòria de reunió
Quan rebem una convocatòria de reunió a la safata
d'entrada del correu electrònic, podem acceptar-la o rebutjar-la, o bé dir que
potser hi assistirem a la reunió. Clicant a l'opció 'Més informació de l'esdeveniment' podrem
veure tota la resta de detalls de la convocatòria i qui més està convidat, així
com enviar una resposta a la persona convocant o bé afegir-hi més persones que
creiem han de participar (que també rebran la corresponent notificació).
Crear un calendari de grup
Un calendari de grup permet conèixer les programacions
de calendari d'un grup de persones. Després de crear un calendari nou, i
donar-li un nom, podem accedir a l'opció 'Ús compartit' i des d'allà afegirem
les adreces electròniques de totes les persones amb qui volem compartir el
calendari de grup (siguin o no usuàries ja dels calendaris de Google, rebran un
missatge amb totes les indicacions necessàries per a accedir-hi).
Amb
aquesta opció podem visualitzar (en paral·lel a la informació de nostre calendari
o calendaris personals), l'activitat de la resta de persones amb qui volem
compartir un calendari complet. Una altre opció, complementària a aquesta, és
compartir amb usuaris determinats el nostre calendari individual, fet que els
pot permetre conèixer millor la nostra disponibilitat abans de convocar-nos a
reunions.
MÒDUL 5 – La seguretat al món digital
Virus informàtics i programari maliciós
Un sistema informàtic està format per tres elements: l'ordinador
(hardware), els programes (software) i les dades (la informació). Un sistema
segur ha de complir tres condicions: la confidencialitat, la integritat i la
disponibilitat.
Si alguna d'aquestes característiques no es compleix, pot ser
degut a:
·
La debilitat del sistema informàtic, o vulnerabilitat.
·
La pèrdua potencial de recursos del sistema, o amenaça.
·
La probabilitat que el sistema sigui atacat a causa del risc d'una
amenaça.
·
El mal que es produeix al sistema, o atac.
Hi ha dos tipus d'amenaces: els virus i el programari maliciós
Un
sistema informàtic està format per tres elements: l'ordinador (maquinari), els
programes (programari) i les dades (la informació). Qualsevol dels elements del
sistema pot fer fallida per l'acció d'un virus o d'un programari maliciós que
hi arribi a entrar. Per això és molt important que el sistema sigui segur i que
estigui suficientment protegit.
Un
sistema segur ha de complir tres condicions: la confidencialitat, la integritat
i la disponibilitat.
La
confidencialitat vol dir que l'accés al sistema només es permet a persones
autoritzades. La integritat significa que les modificacions que es facin a les
dades o altres recursos del sistema, únicament poden ser realitzades per
aquestes persones autoritzades. La disponibilitat implica que tots els recursos
del sistema han d'estar a l'abast d'aquestes mateixes persones.
Si alguna d'aquestes
característiques no es compleix, pot ser:
- Per la debilitat del sistema informàtic, o vulnerabilitat. Si tenim instal-lat un antivirus a l'ordinador, però no el tenim actualitzat, pot ser atacat per virus nous.
- Per la pèrdua potencial de recursos del sistema, o amenaça: Si es produeixen fallades internes del hardware o el software, hi ha l'amenaça d'un atac al sistema.
- Per la probabilitat que el sistema sigui atacat a causa del risc d'una amenaça: Si l'ordinador conté dades confidencials, es corre un risc molt alt de perdre-les en cas que sigui atacat.
- Pel mal que es produeix al sistema, o atac: És el mal immediat o posterior que pot afectar la confidencialitat, la integritat o la disponibilitat dels recursos del sistema.
Per
tant, hem de protegir el sistema amb una sèrie de controls adequats que
n'eliminin les debilitats.
Els virus
Un virus informàtic és un programa que s'executa a
l'ordinador tot utilitzant-ne el sistema operatiu. Tenen uns components bàsics:
·
L'agent infecciós: És la part del virus que utilitza qualsevol
vulnerabilitat del sistema per introduir-se a l'ordinador.
·
El duplicador: Permet que el virus es copiï dintre de programes de
l'ordinador o que s'enviï automàticament a través del correu electrònic.
·
El codi maligne: És la part del virus que produeix el mal al
sistema. S'activa en determinades situacions, com ara quan s'engega
l'ordinador, quan s'executa un programa concret o quan s'arriba a una
determinada data de l'any.
·
Hi ha diversos tipus de virus. Cadascun utilitza un mecanisme
diferent per estendre's i atacar. Entre els més habituals destaquen:
- Bombes lògiques: S'activen quan es compleix una condició determinada, com quan s'arriba a una data en concret. El virus Divendres 13, s'activava cada dia 13 que coincidia en divendres.
- Cucs: Creen còpies de si mateixos i s'autoenvien a d'altres ordinadors connectats en xarxa (per exemple, via correu electrònic).
- Troians: Són programes que contenen un virus. Quan s'executa el programa, el virus s'estén i executa el seu codi maligne.
- Exploits: Aprofiten la vulnerabilitat del sistema operatiu, o dels programes, per infectar la resta de l'ordinador i expandir-se.
- Virus polimòrfics: Canvien de forma després de cada infecció; és a dir, canvien el seu codi maligne, el tipus d'arxius que ataquen, etc.
- Virus ocults: Una vegada s'han activat i han infectat un arxiu, romanen actius i eviten la seva detecció mitjançant l'enviament d'informació falsa.
- Virus autoencriptats: Són virus que encripten el codi maligne cada vegada que infecten un arxiu per tal de dificultar-ne la detecció.
- Virus per correu: Són virus que envien missatges a d'altres ordinadors per infectar-los.
Programari maliciós
El programari maliciós (spyware) és un programa espia
que té l'objectiu d'obtenir informació sobre els nostres hàbits de navegació
per Internet. Amb aquesta informació, ens poden enviar publicitat (finestres
emergents), missatges
no desitjats, o aconseguir dades
confidencials.
Hi
ha dos tipus de programari maliciós: Quan descarreguem un programa o un joc
gratuït, podem instal·lar un programa maliciós al nostre ordinador sense
saber-ho. És important llegir les pantalles prèvies abans de descarregar el
programa, ja que a vegades ens informen que se'ns instal·larà un programari
maliciós que ens omplirà l'ordinador de publicitat, com a forma de retribució
per al creador del programa. Hi ha altres tipus de programari maliciós que
s'instal-len al nostre sistema sense adonar-nos-en.
Alguns
dels sistemes per protegir-nos dels virus i del programari maliciós són els antivirus i
els programes antispyware (antiespia)
Els sistemes de protecció
Per protegir-nos dels diferents tipus d'atacs al
nostre sistema informàtic, disposem d'una gran quantitat d'eines de protecció
que el faran més segur.
Tanmateix,
hem d'aprendre i posar en pràctica una sèrie de normes de seguretat bàsiques,
com ara no obrir ni respondre missatges de correu electrònic de desconeguts,
utilitzar contrasenyes d'accés alfanumèriques, o, quan naveguem per Internet, no clicar qualsevol
enllaç o botó d'una pàgina web.
Antivirus
Un antivirus és
un programa que presenta diverses funcions:
- Analitza el disc dur, o qualsevol suport d'emmagatzematge de l'ordinador, per tal de trobar arxius infectats per virus. El programa compara parts d'un arxiu amb els continguts d'arxius de virus coneguts. Per això és tan important mantenir actualitzat l'antivirus.
- Elimina els virus trobats. Segons com estigui configurat l'antivirus, el programa elimina el virus o el posa en quarantena.
- Evita que el virus estigui actiu.
- Analitza el correu electrònic.
- Analitza les pàgines web que es visiten quan naveguem per Internet.
Els
antivirus es poden obtenir en línia, tot i que alguns d'ells són de pagament, i
també les actualitzacions (programes com Norton o McAfee). Altres programes són
gratuïts, especialment per a usuaris domèstics, com per exemple Avast!, AVG
Antivirus o CLAM AV.
Per
instal·lar un antivirus en línia, normalment s'ha de descarregar i executar
l'arxiu setup.exe. Una vegada executat, apareixen diferents finestres
(llicència, ubicació del programa, configuració, etc.) fins que el programa
queda instal·lat.
És
molt important mantenir actualitzat el programa. L'actualització es pot fer de
forma manual o de forma automàtica, quan l'ordinador està connectat a Internet.
Normalment,
els sistemes operatius de
programari lliure pateixen menys problemes de seguretat que el sistema operatiu
Windows.
Antiespies
Els programes espies s’instal·len al nostre ordinador
mentre naveguem per Internet, l'omplen de publicitat i obtenen dades nostres
sense permís. Podem eliminar-los utilitzant un programa antiespia.
Hi ha antivirus que porten aquesta funció incorporada.
Alguns programes antiespies que es poden descarregar gratuïtament d'Internet
són Ad-aware o Spybot. El procediment per descarregar-los és el mateix que
seguim amb els antivirus en línia.
Tallafocs
Un tallafoc és
un programa que filtra i bloqueja les comunicacions en xarxa (per Internet o
per xarxa local) no desitjades; és a dir, que protegeix la informació
d'intrusions externes i optimitza l'accés per nivells als diferents programes i
aplicacions que diversos usuaris d'un ordinador poden utilitzar.
El
sistema operatiu Windows XP inclou
per defecte un tallafoc. La configuració permet activar-lo, amb excepcions o
sense, o desactivar-lo. La pestanya d'opcions avançades permet activar o
desactivar el tallafoc per a una connexió en concret.
A
la pestanya d'excepcions, podem seleccionar-hi els programes o serveis que no
quedaran bloquejats pel tallafocs. Quan s'utilitza un encaminador (router) per
connectar-nos a Internet, també hem d'utilitzar un tallafoc.
BIBLIOGRAFIA:
Talavan, G. PC: cómo usarla en forma segura : [virus y antivirus, spyware,
Firewall] Imaginador, Buenos Aires: 2006.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada