Competència 2

En aquesta entrada hi trobareu disponible el contingut de la Competència 2 per a poder-ho consultar on-line.

MÒDUL 1 – Introducció a les TIC. maquinari, programari i llicències:

Què són les TIC?

No són cap fórmula màgica, però, tal com va assenyalar el 2003 l'aleshores Secretari General de les Nacions Unides, Kofi Annan, "poden millorar la vida de tots els habitants del planeta". Les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) són eines, suports i canals que ens permeten gestionar la informació. Això vol dir trobar-la, transformar-la, emmagatzemar-la i distribuir-la.

Fins fa poc, i de fet en alguns àmbits encara se les anomena així, se les coneixia com a Noves Tecnologies. Una definició que també es podia aplicar al telèfon a finals del segle XIX. I, no cal dir-ho, a la televisió, que es va popularitzar a la dècada dels 50.

Les TIC són, per tant, un concepte dinàmic, en constant transformació, que inclou eines que afavoreixen l'intercanvi d'informació en el món actual. Per això, tot i que no són nous, el telèfon i la televisió en formen part, juntament amb l'ordinador, que ha esdevingut l'element aglutinador de tot plegat gràcies a la connexió a Internet. Potser per aquesta raó s'associen indefectiblement a la informàtica i els seus cosins germans, la telemàtica i el multimèdia. Però representen molt més que això i vertebren la Societat del Coneixement.

Avantatges en la vida diària

Les TIC han suposat un revulsiu sense precedents en la manera de comunicar-se, ja que han canviat molts aspectes de la nostra vida i han transformat les nostres estructures econòmiques, socials i culturals.

A través de l'ordinador, del telèfon mòbil o de qualsevol altre aparell amb connexió a Internet, podem accedir a una quantitat ingent d'informació, fer gestions burocràtiques, consultar els nostres comptes bancaris, parlar amb els familiars que són lluny, demanar cita amb el metge o apuntar-nos a un curs per millorar les nostres capacitats professionals, per esmentar-ne només algunes possibilitats.

 Avui dia es fa difícil que en puguem prescindir perquè són necessàries en la majoria d'activitats i, a més, les faciliten i agiliten de forma extraordinària.

Tecnologies digitals arreu

L'ordinador ja no és l'únic dispositiu que ens permet gaudir dels avantatges de les TIC. El desenvolupament de nous protocols i tecnologies de banda ampla per a mòbil han fet que moltes de les consultes i gestions es puguin traslladar a aquest petit terminal que sempre portem a sobre.

Els anomenats mòbils 3G, de tercera generació, poden connectar-se a Internet a una velocitat semblant a la d'una ADSL. Aquests terminals inclouen aplicacions que ens permeten participar a les xarxes socials, cercar informació, mirar una adreça als mapes de Google o intercanviar fotografies amb un altre usuari mitjançant la mateixa xarxa o bé mitjançant Bluetooth, una tecnologia que permet l'intercanvi de veu i dades a través d'un enllaç per radiofreqüència.

De la mateixa manera, la Televisió Digital Terrestre o TDT ha revolucionat la recepció d'aquest mitjà, multiplicant el nombre de canals que hi podem veure i millorant de manera substancial la qualitat de la imatge, sobretot quan es transmet en HD (High Definition o Alta Definició).

Hi ha qui diu, però, que el futur de la televisió també passa per Internet. La xarxa ja ofereix la possibilitat de veure canals de televisió o programes específics amb bona qualitat gràcies a la tecnologia de l'streaming o flux de dades, que permet el visionat d'un arxiu audiovisual sense que l'usuari se l'hagi de descarregar a l'ordinador.

El desenvolupament de nous algoritmes de compressió del senyal audiovisual i d'aparells de televisió amb connexió per PC també ha facilitat el llançament d'aparells que uneixen la televisió i el PC i que exporten les possibilitats d'Internet al comandament a distància. Són els anomenats Media Center.

Importància de la tecnologia digital

Així doncs, les TIC potencien la proliferació de canals de comunicació de diferents tipus. També permeten l'emmagatzematge de quantitats ingents de dades en petits suports com ara llapis USB, discos durs portàtils o targetes de memòria. Pensem que un llapis USB d'1GB pot desar l'equivalent a 1.000 llibres de 100 pàgines. Potencien igualment l'automatització de tasques i la interactivitat tant amb programes o sistemes experts com amb altres usuaris, i constitueixen un instrument que millora la nostra capacitat mental.

L'ordinador

Un ordinador és una màquina que pot realitzar tasques molt diverses, desar dades i modificar-les. Està compost bàsicament per un processador, que processa les dades, una memòria central que les emmagatzema i uns dispositius d'entrada i sortida de la informació. Aquests elements constitueixen els elements físics de la màquina i s'anomenen maquinari. Els elements que integren les eines digitals per treballar amb les dades s'anomenen programari.

L'evolució del PC

Tot i que abans ja existien sistemes programables, es considera que el primer ordinador es va completar el novembre de 1945, per encàrrec del Ministeri de Defensa dels Estats Units.

S'anomenava ENIAC (Electronic Numerical Integrator Analyzor and Computer). Pesava tres tones i ocupava diverses habitacions, però va iniciar la revolució que més endavant va permetre construir ordinadors més petits i ràpids. 

Uns anys després, el 1969, el mateix any que naixia Internet, l'empresa Texas Instruments treia al mercat el primer microprocessador. A partir d'aleshores, l'evolució de l'ordinador ha estat imparable.

El 1977, Steve Jobs i Steve Vozniak van llançar l'Apple II, que aleshores costava 1.195 dòlars (uns 870 euros).

El 1981, IBM va treure al mercat, a un preu relativament assequible per a tothom, el seu Personal Computer (Ordinador Personal), amb tant d'èxit que les sigles que l'identificaven han passat a designar la majoria de microordinadors. El mateix any, Microsoft entrava en escena amb el sistema operatiu MS-DOS, prou senzill en aquell moment com per integrar-se en un ordinador domèstic.

 Màquines històriques

Alguns models han deixat petjada en milers d'aficionats a la informàtica, sobretot pel que fa als videojocs, com ara el Sinclair ZX Spectrum, un dels microordinadors domèstics més populars dels anys 80 a Europa. Es va llançar el 23 d'abril de 1982 i encara ara continua tenint els seus fans, que juguen als jocs que incorpora mitjançant emuladors.                  ZX Spectrum de 48 k.

L'agost de 1982 també va aparèixer el Commodore 64, fabricat per Commodore Internacional, que tenia una capacitat gràfica i una memòria molt per sobre dels seus competidors. Potenciant encara més les capacitats multimèdia de la màquina, uns anys més tard, Commodore va posar al mercat l'Amiga, que va fer les delícies dels amants dels videojocs.                                                                              Commodore 64

El PC, avui

Des d'aquests models, les millores que s'han integrat en els PC han estat espectaculars. Avui dia, un PC és prou potent com per fer de servidor d'altres màquines, estar connectat a Internet amb banda ampla, treballar amb diferents eines d'ofimàtica i gestionar imatges, àudio i vídeo. Això el converteix en una eina ideal per consultar tota mena d'informació, escoltar cançons, veure pel·lícules, comprar, fer gestions bancàries o relacionar-se amb d'altres persones.

Quan es parla de PC, el més usual és associar la màquina al sistema operatiu Windows amb un processador X86, però cal tenir present que també es pot optar pels ordinadors Macintosh d'Apple o pel sistema operatiu lliure Linux.

Segons la Llei de Moore, el nombre de transistors en un circuit integrat es duplica cada 18 mesos. Això implica que les capacitats d'un ordinador augmenten sense parar, i per això ens ofereixen nous models a les botigues per un preu similar. Hi ha experts que asseguren, però, que un bon ordinador costa sempre el mateix. El que canvien són les seves prestacions.

 

Components

Els components bàsics de l'ordinador són el processador, la placa mare, la memòria, la targeta de vídeo, el disc dur, la targeta de so i la gravadora de CD/DVD.

Aquests elements, integrats a la torre de la màquina, van acompanyats de diferents elements auxiliars o perifèrics que ens permeten realitzar diferents tasques. El primer és la pantalla, que possibilita la visualització de la informació. També tenim el ratolí, que va ser desenvolupat el 1964; el teclat, en què varia la disposició de les lletres i símbols segons la zona geogràfica i la parla de l'usuari, i la impressora, que permet fer còpies en paper de dades electròniques.

Els darrers anys s'ha generalitzat l'ús dels portàtils, menys pesants i igual de potents que els ordinadors de sobretaula. Tenen la particularitat que no disposen de ratolí, sinó de mousepad, una superfície plana al teclat que permet controlar el punter a la pantalla, o bé de trackball, una boleta amb les mateixes funcions. Però sempre ofereixen la possibilitat d'afegir-n'hi un de convencional a través del port USB.

Què és una llicència?

Una llicència és una autorització formal que l'autor d'un programa o d'una obra intel·lectual concedeix a l'usuari perquè aquest l'utilitzi si n'accepta les condicions. És, així doncs, una manera de protegir l'obra que la llei vigent proporciona i que atorga a l'autor el dret d'autoritzar o de limitar-ne l'ús.

En aquest sentit, poden haver-hi diferents tipus de protecció que determinen el que l'usuari pot fer o no amb el producte llicenciat.

Copyright: 'Tots els drets reservats'

Tothom sap el que vol dir la C encerclada, el famós Copyright. Indica que una obra té tots els drets reservats, que està protegida per un període de temps determinat i que, per fer-la servir, necessitem el permís de l'autor. Els drets d'autor es poden aplicar a obres originals literàries, dramàtiques, musicals, artístiques i intel·lectuals, però no a treballs que no tenen una forma d'expressió tangible. És a dir, que les idees o els conceptes no poden tenir Copyright. Tampoc no es pot aplicar aquesta protecció a documents fets amb informació d'ús públic, com ara calendaris, o taules de pes i estatura, per citar-ne només un parell d'exemples.

Copyleft

Com a alternativa a les restriccions imposades pel Copyright a l'hora de copiar i distribuir una obra, trobem el Copyleft, que es representa amb una C invertida.

Aquest concepte inclou un conjunt de llicències que permeten que l'usuari pugui fer servir una obra, modificar-la i redistribuir-la, tant en el seu format original com en les seves versions derivades. Per tant, en un sentit estrictament no legal, el Copyleft és el contrari del Copyright.

El concepte, no pas el terme, va ser ideat per Richard Stallman, el creador del moviment del programari lliure, que va llicenciar el projecte GNU amb la llicència GPL (General Public Licence).

Aquesta s'ha convertit en una de les llicències més utilitzades pel programari lliure. De fet, és la que fan servir el 60% dels programes d'aquestes característiques. Permet la modificació i redistribució del programari, però només sota la mateixa llicència, perquè l'autor conservi els seus drets.

Contràriament al que es pot pensar, les llicències Copyleft no són el regne del tot s'hi val. Molta gent no les veu compatibles amb la retribució per la feina feta, però distribuïdors comercials de sistemes basats en GNU/Linux, com Red Hat i Mandrake, han demostrat que es pot desenvolupar un negoci al voltant d'una creació amb Copyleft sense comprometre la distribució i creació de nou coneixement per a la comunitat.

Creative Commons: 'Alguns drets reservats'

Entre una obra amb "tots els drets reservats" o una "sense cap dret reservat", Creative Commons proposa tenir "alguns drets reservats".

Creative Commons, fundada el 2001 als Estats Units, és una organització sense ànim de lucre que defensa que no tots els creadors, siguin del tipus que siguin, volen mantenir tots els drets reservats sobre el seu treball. És més, consideren normal que es modifiqui i distribueixi sota unes condicions determinades.

Així, ofereix diferents tipus de llicències, identificades amb el símbol de les dues C, per registrar les obres amb "alguns drets reservats".

L'autor és qui escull com ho vol fer, sota quatre premisses bàsiques. Pot decidir que la seva obra sigui copiada, distribuïda i exhibida sempre que es reconegui la seva autoria (Reconeixement), exigir que no se'n faci un ús comercial (No comercial), que no es faci servir per fer una obra derivada de l'original (Sense obres derivades) o bé que es modifiqui i es distribueixi però sota la mateixa llicència que el material original (Compartir igual).

Amb la combinació d'aquestes quatre condicions, es componen sis llicències que poden satisfer la necessitat de reconeixement de l'autor en diferents graus.

Altres llicències de programari lliure

Un altre tipus de llicència que cal destacar en l'àmbit del programari lliure és l'MPL (Mozilla Public License). La va utilitzar Netscape Communications Corp. per alliberar el navegador Netscape Communicator 4.0 i començar el projecte Mozilla. Promou de forma eficaç la creació de programari lliure mitjançant la col-laboració.

Finalment, també es poden mencionar les llicències BSD, utilitzades en programes amb el sistema operatiu del mateix nom, que són molt permissives i compatibles amb GPL. Hi ha qui diu que asseguren l'autèntic programari lliure perquè l'usuari pot decidir-ho tot, fins i tot redistribuir un programa modificat com a no lliure. Però també hi ha qui assegura que tenen l'efecte contrari.

Maquinari i programari

L'ordinador és com una caixa d'eines que permet realitzar un munt de tasques. La carcassa inclou un processador de dades, una memòria per emmagatzemar-les i dispositius d'entrada i sortida d'aquestes dades. Aquests elements físics constitueixen el que s'anomena maquinari.

Les eines per modificar les dades, és a dir, per escriure documents, per veure o retocar imatges, per escoltar cançons, etc., constitueixen el que s'anomena programari.

Per poder funcionar i perquè ens hi puguem comunicar, l'ordinador necessita un sistema operatiu que tradueixi les nostres ordres a un llenguatge entenedor per a la màquina, i a la inversa.

Al mercat hi ha diversos sistemes operatius, com ara Mac, GNU/Linux, UNIX o BSD, però el més conegut és Windows de Microsoft. La majoria d'ordinadors que es compren a les botigues el porten instal·lat i el paguem en adquirir la màquina. Això també passa amb els ordinadors Macintosh d'Apple. GNU/Linux és l'alternativa gratuïta als dos sistemes anteriors.

Programari Lliure i de Propietat

Parlar de programari lliure és parlar de llibertat i no de diners, tot i que en anglès "free" té els dos sentits (gratuït i lliure). De fet, això és el que remarca de forma insistent Richard Stallman, creador del projecte GNU (acrònim de GNU's not UNIX), que es va iniciar el 1984, i de la Free Software Foundation (FSF), organització que el difon. Per a ell, "refusar de compartir informació és una promesa de traïció a la resta del món" perquè "la missió de la ciència i la tecnologia és treballar en benefici de la humanitat".

Logo de la Free Software Foundation. Font: Wikipedia

 Per això va definir que, en el moviment del programari lliure, l'usuari forma part del sistema i té la llibertat d'utilitzar el programa com vulgui i de modificar-lo com més li convingui, a més de copiar-lo i distribuir-lo a d'altres usuaris.

Aquestes propietats van lligades a quatre graus de llibertat que Stallman defineix de la manera següent: el grau 0 permet executar un programa. El grau 1, estudiar el codi per satisfer les nostres necessitats. El grau 2, ajudar els veïns, distribuint-ne còpies; i, finalment, el grau 3, que permet ajudar la comunitat tot arreglant els problemes detectats. Els graus 1, 2 i 3 són els que distingeixen el programari lliure, el qual, segons Stallman, compta amb millor suport tècnic que el software propietari i és més segur.

El logo de Linux

El programari lliure s'associa al codi obert (Open Source, en anglès), és a dir, a la possibilitat d'accedir al que podria ser l'esquelet del programa per modificar-lo i millorar-lo, però no és el mateix. Stallman insisteix que "el moviment Open Source només proporciona raons tecnològiques i deixa de banda la dimensió ètica" del programari lliure. Molts programes que tenen el codi font disponible no atorguen als usuaris la llibertat de redistribuir-lo i en restringeixen l'ús comercial.

 En contraposició al programari lliure, el programari propietari és aquell que està subjecte a una llicència d'ús que limita el que l'usuari pot fer amb ell. Molts, però, prefereixen pagar aquesta llicència per assegurar-se que al darrere hi ha una gran corporació que pot respondre si hi ha problemes. Sovint, això no és cap garantia i molts errors i forats de seguretat s'arreglen abans apel·lant a la comunitat, en el cas del programari lliure, que no pas recorrent a l'empresa. Només cal comparar, per exemple, el ritme d'actualització del navegador Firefox amb el de l'Internet Explorer de Microsoft.

Avantatges i inconvenients del programari lliure

A més de les llibertats assenyalades per l'FSF, el programari lliure té altres avantatges, com ara que hi ha aplicacions per a totes les plataformes (Linux, Windows, Mac OS) que són gratuïtes, o a un preu generalment més baix que les propietàries, i que són molt estables, ja que els errors es poden arreglar ràpidament. Però també presenta inconvenients. Algunes aplicacions que corren sota Linux són un pèl complicades d'instal·lar i, de vegades, presenten problemes d'incompatibilitat amb el maquinari.

Aplicacions diferents en cada cas

El programari lliure proporciona alternatives gratuïtes i de qualitat a programes d'ús corrent que requereixen llicència d'ús. Entre els exemples més coneguts figuren els sistemes operatius GNU/Linux, BSD i Open Solaris, que constitueixen una alternativa a Windows i Macintosh.

Els entorns de finestres KDE i Gnome fan que l'usuari gairebé no noti la diferència amb la manera de funcionar de Windows. Ubuntu també és una solució força accessible per a usuaris novells. Fa un temps es deia que els sistemes operatius alternatius tenien limitacions gràfiques i audiovisuals, però avui dia es disposa de solucions multimèdia molt avançades per a aquests entorns.

Pel que fa a les eines Internet, cal destacar el projecte Mozilla, que inclou el navegador Mozilla Firefox i el client de correu Mozilla Thunderbird.

En l'entorn gràfic, el programa més utilitzat és el Gimp, que té prestacions semblants al Photoshop d'Adobe.

I, finalment, cal esmentar l'aplicació ofimàtica OpenOffice, que presenta les mateixes opcions que l'Office de Microsoft i, a més, està disponible en català.

MÒDUL 2 – Components d'un ordinador i unitats d'emmagatzemament.

Els perifèrics

Anomenem perifèrics els dispositius a través dels quals l'ordinador ens permet realitzar certes operacions o accions. A continuació comentarem detingudament cadascun dels perifèrics bàsics amb què compta un ordinador. Anomenem perifèrics els dispositius a través dels quals l'ordinador ens permet realitzar certes operacions o accions. Normalment, es connecten a l'ordinador mitjançant connexions USB, i és el propi sistema operatiu qui els reconeix automàticament, de manera que no cal fer instal·lacions complicades ni configuracions manuals a l'hora d'integrar-los a l'equip. En el pitjor dels casos, el mateix ordinador ens pot demanar que introduïm el CD d'instal·lació que solen portar de fàbrica, però, si seguim els passos que el mateix CD ens marca, normalment la instal·lació és ràpida i senzilla. El teclat Un teclat és un dispositiu o perifèric d'entrada que consisteix en un sistema de tecles, i que permet introduir dades a l'ordinador. Cada tecla està destinada a un caràcter en concret. Quan premem sobre una tecla determinada, s'envia una entrada xifrada a l'ordinador, que aleshores mostra a la pantalla el caràcter seleccionat, o bé activa o executa una determinada funció. Les tecles en els teclats de l'ordinador es classifiquen en: tecles alfabètiques i tecles numèriques (que són les que fan referència a lletres i números); tecles de puntuació (que són les destinades al punt, la coma, el punt i coma, entre d'altres); i tecles especials (com ara les tecles de control, les tecles de fletxa, les tecles per a majúscules, etc.). Els teclats més moderns sovint incorporen també comandaments multimèdia, com ara el control de volum, el de reproducció de vídeos, els controls de pantalla, etc. La distribució de les tecles té el seu origen en les antigues màquines d'escriure, les quals presentaven tecles completament mecàniques que funcionaven mitjançant un martellet associat a cadascuna. En prémer una tecla determinada, se n'alçava el martellet per marcar amb tinta el caràcter al full de paper. Com que els martellets solien quedar travats en prémer massa seguit dues tecles properes, es van situar al teclat les lletres de forma que les que s'usaven més freqüentment tinguessin els martellets en posicions més separades. Aquest tipus de distribució dels caràcters en el teclat es coneix amb el nom de QWERTY, nom que fa referència, si ens hi fixem, a les sis lletres inicials de la primera fila de tecles alfabètiques del teclat. Actualment, els teclats que es comercialitzen compten amb uns elements físics molt ergonòmics: una determinada inclinació que facilita la nostra postura davant l'ordinador; el corresponent recolza-canells integrat al mateix teclat, i, fins i tot, hi ha teclats que es poden connectar a l'ordinador amb cable o sense. Trobem també teclats adaptats per a persones discapacitades visuals, cosa que els facilita molt la realització de certes tasques. El ratolí El ratolí o mouse és un perifèric d'entrada de l'ordinador, que s'utilitza amb una mà i que detecta el moviment que es fa en el pla horitzontal. Aquest moviment es reflecteix, mitjançant un punter o fletxa, a la pantalla de l'ordinador. Sol utilitzar-se principalment per seleccionar diferents opcions o elements a la pantalla, fent un o dos clics (o pulsacions) a sobre de l'element.  Normalment, el ratolí està format per dos botons i, opcionalment, pot presentar també altres dispositius, com una roda o uns botons secundaris per fer-ne més còmode l'ús. Segons la tecnologia utilitzada per capturar el moviment que fa l'usuari en desplaçar el ratolí sobre una superfície plana o estoreta especial, podem trobar diferents tipus de ratolí: ·         Els ratolins mecànics tenen una bola de plàstic o de goma al seu interior, que transmet el moviment que fa sobre la superfície i l'interpreta a la pantalla. ·         Els ratolins òptics no tenen aquesta bola, sinó que interpreten els moviments que fa l'usuari amb el dispositiu mitjançant un sensor òptic, o una llum òptica, que detecta les variacions que es van produint pel que fa a la seva posició. ·         Els ratolins de làser també detecten el moviment sobre una superfície horitzontal, però en lloc d'utilitzar llum de tecnologia òptica, hi intervé un làser amb molta més resolució i, per tant, més precisió i sensibilitat. El monitor o pantalla El monitor o pantalla és un dispositiu de sortida que, a la seva superfície, mostra visualment la informació de l'ordinador. Els ordinadors poden tenir, principalment, dos tipus de pantalles o monitors, segons la seva tecnologia: ·         Els monitors amb CRT tenen un interior similar al d'un televisor convencional. Consten d'un tub de raigs catòdics, en el qual se situa un canó que dispara constantment electrons contra la pantalla, la qual està recoberta de fòsfor (de colors verd, blau i vermell), un material que s'il-lumina en entrar en contacte amb els electrons. D'aquesta manera s'aconsegueix el color que, de forma combinada, conforma les imatges que veiem al monitor. ·         El monitor d'LCD, o de cristall líquid, és una pantalla prima i plana formada per un nombre determinat de píxels col·locats davant d'una altra font de llum reflectora. Un píxel és la unitat mínima homogènia en color que forma part d'una imatge digital i que es pot mostrar en una pantalla. Com més píxels pugui mostrar un monitor, de més resolució disposarem. Els monitors d'LCD utilitzen quantitats molt petites d'energia elèctrica, i és per aquest motiu d'estalvi energètic, principalment, que cada cop es tendeix més a anar substituint la tecnologia CRT per aquesta altra. Uns altres avantatges dels monitors TFT són, per una banda, l'evident estalvi d'espai i, per altra banda, el fet que resulten més relaxants per a la vista que no pas les pantalles CRT. Els monitors o pantalles que actualment trobem en el mercat poden ser de dimensions diverses. La seva mida es cataloga en polzades, una unitat de longitud que equival a la mida d'un polze, uns 25,4 mil·límetres. Quant al tipus de connexió, els monitors requereixen dos cables: el cable de senyal que surt del monitor i acaba en un connector que s'insereix a l'entrada corresponent, tot assegurant els cargols que el subjecten; l'altre és el cable de l'alimentació, que va des de la part posterior del monitor fins a una font d'energia amb què es connecta mitjançant l'endoll. Elements de connectivitat (amb cable i sense) Dos o més ordinadors poden connectar-se entre ells de diferents maneres: en xarxa o sense fils. La diferència fonamental entre ambdues connexions és que per a la connexió en xarxa cal la utilització de cable i, en canvi, parlar de connexió sense fils és el mateix que parlar de connexió sense cables. Alhora, també hi ha perifèrics que es poden connectar sense cables a l'ordinador, com pot ser el cas de certs teclats i ratolins que s'alimenten mitjançant piles. Un altre bon exemple de connexió sense cables és l'anomenada tecnologia Wi-Fi, que també se sol emprar per connectar-se a Internet. Com a avantatge principal de les connexions Wi-Fi ,podem destacar que ofereixen una major comoditat perquè qualsevol persona amb accés a la xarxa pot connectar-s'hi des de diferents punts. Quant als inconvenients, com qualsevol altra tecnologia sense cables, les connexions Wi-Fi perden velocitat en comparació amb les connexions amb cables, per culpa de les interferències i les pèrdues de senyal que l'ambient pot comportar; per altra banda, els dispositius de seguretat no són del tot eficaços si no es configuren correctament.

Altaveus, auriculars i micròfon

Els altaveus i els auriculars són perifèrics que serveixen per reproduir i poder escoltar sons (ja sigui música, veu o qualsevol altre soroll) que es reprodueixin des de l'ordinador.

La diferència bàsica entre els altaveus i els auriculars sol radicar en la seva forma i mida, ja que els auriculars són molt més petits i tenen una forma específica per acomodar-los a les oïdes.

El micròfon, en canvi, és un dispositiu electrònic acústic que converteix el so de la nostra veu en un senyal elèctric, per poder transmetre'l o enregistrar-lo en un dispositiu, com ara, en aquest cas, l'ordinador.

Tant els altaveus, com els auriculars i els micròfons, són dispositius que ens permeten gaudir de continguts multimèdia, és a dir, de continguts amb text, so, imatge, animació o vídeo, com per exemple: alguns jocs d'ordinador, cursos de formació, etc. De fet, podem trobar al mercat cascos que porten el micro incorporat, una opció veritablement còmoda si s'han de mantenir converses prolongades amb el micròfon i, alhora, tenir les mans lliures.

Les càmeres web digitals o webcams

Les càmeres web digitals, també conegudes amb el nom de webcams, són càmeres de vídeo destinades a ser utilitzades connectades directament a l'ordinador. Se solen col·locar a sobre del monitor o pantalla, o al seu costat, i estan dissenyades per poder enviar vídeos o captures d'imatge a través de la xarxa, principalment.

L'ús d'una càmera web i un micròfon possibilita a l'usuari la realització de sessions de videoconferència, és a dir, una comunicació simultània amb altres persones, via Internet, a qui veu i amb qui pot parlar en temps real.

Al mercat, cada cop més, hi ha la tendència d'incloure als ordinadors (ja siguin de sobre taula o bé ordinadors portàtils) determinats perifèrics com els altaveus, el micròfon i la càmera web de forma integrada a l'equip.

La impressora

Una impressora és un perifèric que permet copiar documents, tot imprimint-los en un mitjà físic, com ara paper.

De fet, les impressores es classifiquen segons els mètodes d'impressió que fan servir. Hi ha diferents tecnologies que donen diferents nivells de qualitat pel que fa a imatge, velocitat d'impressió, cost, soroll, etc. Però les que més destaquen són:

Per una banda, les impressores làser, que es caracteritzen per la seva impressió d'alta qualitat, una bona velocitat en fer la seva tasca i un cost baix per còpia. Són les impressores que solem trobar a les oficines.

I, per altra banda, les impressores d'injecció de tinta, que són les més utilitzades a nivell domèstic, principalment perquè el seu cost inicial és menor, tot i que el seu cost per còpia és molt més elevat, ja que la tinta que s'utilitza necessita ser recarregada freqüentment. Aquestes impressores poden imprimir textos i gràfics d'alta qualitat, de manera quasi silenciosa, tot i que més lentament que les impressores làser.

L'escàner

L'escàner és un dispositiu que permet obtenir o "llegir" imatges o documents per poder-los digitalitzar.

El seu funcionament és força senzill. Si tenim, per exemple, un document en paper que volem digitalitzar per desar-lo o modificar-lo al nostre ordinador, o bé per enviar-lo per correu electrònic, només caldrà que l'escanegem.

Per fer-ho, col·locarem el document a sobre de l'escàner i premerem el botó corresponent per començar l'acció. Veurem com una línia de llum, que fa el mateix treball que un ull electrònic, inspecciona el document per enregistrar-lo i després reproduir-ne una còpia exacta a l'ordinador, en format digital.

També cal tenir en compte el programari OCR (reconeixement òptic de caràcters), que és una eina que solen contenir els escàners i que és molt útil per escanejar documents amb text, ja que permet extreure d'una imatge els caràcters que componen el text per emmagatzemar-los en un format amb què després els podrem editar.

Actualment, també hi ha uns perifèrics anomenats "multifunció", que integren la impressora, l'escàner i/o la màquina de fax en un sol aparell. Són equips realment molt complets i útils.

Cal dir que un dels paràmetres més utilitzats per determinar la qualitat d'un escàner és la seva resolució d'imatge. La resolució d'imatge indica el nivell de detall que l'escàner pot observar i reproduir.

Una il·lustració sobre com es veuria una mateixa imatge a diferents resolucions. Font: Wikipedia

Una major resolució es tradueix, per tant, en l'obtenció d'una imatge amb més detall o amb més qualitat visual.

Les memòries USB o memòries extraïbles

Les memòries USB són petits dispositius d'emmagatzematge que serveixen per desar i transportar informació. Són memòries extraïbles que avui dia podem considerar com el sistema d'emmagatzematge i transport de dades més utilitzat, més encara que els CDs, que els DVDs i, per suposat, que els antics disquets.

Actualment, podem trobar al mercat memòries USB amb diferents capacitats d'emmagatzematge. Tot i que la majoria d'aquests dispositius són petits i lleugers, la seva capacitat per guardar dades sol ser enorme.

El seu funcionament és molt senzill: connectem la memòria a l'ordinador, mitjançant l'entrada USB, i això ens permetrà traspassar informació de la memòria extraïble a l'ordinador, o a la inversa.

Això sí: cal tenir en compte a l'hora d'utilitzar aquesta mena de dispositius (així com altres de memòria sòlida com poden ser les càmeres de fotos, els discos externs, etc.), que és molt important no desconnectar bruscament, sinó que cal extreure'ls de manera correcta, per evitar possibles pèrdues de dades.

L’emmagatzematge

La mesura de la informació

Per tal de saber quin és el dispositiu millor per emmagatzemar la informació, hem de conèixer la mida del document. El bit és la mesura mínima d'informació. Un caràcter (per exemple, una lletra o un número) està format per 8 bits, que és un byte. La progressió de bytes són 8, 16, 32, 64... fins a 1.024. Per simplificar, es parla de 1.000 bytes en comptes de 1.024.

Les unitats múltiples del byte són les següents:

• 1.000Bytes=1Kilobyte(1Kb)
  El text d'una carta pot ocupar 1 Kb

• 1.000Kilobytes = 1 Megabyte (1 Mb)

Un llibre de 200 pàgines pot ocupar 1 Mb

• 1.000 Megabytes = 1 Gigabyte (1 Gb) 

1.000 fotografies poden ocupar 1 Gb

• 1.000 Gigabytes = 1 Terabyte (1 Tb)

200 pel·lícules en DVD poden ocupar 1 Tb

Emmagatzemar al disc dur

El disc dur és la unitat d'emmagatzematge permanent de gran capacitat que es troba allotjada a l'ordinador. N'hi ha d'altres que són externs (o perifèrics) i que serveixen per fer còpies de seguretat o per transferir grans quantitats d'informació. Avui dia podem trobar discos externs de fins a un terabyte de capacitat.

Un disc dur està format per:

• Un parell, o més, de discos de metall magnetitzat
• Uns capçals que llegeixen o graven la informació emmagatzemada
• Un electroimant que mou els capçals
• Un circuit electrònic de control
• Un motor que fa girar els discos

Emmagatzemar als disquets

El disquet és el primer sistema d'emmagatzematge extraïble que es va inventar. L'any 1976 van aparèixer els primers disquets per a l'ordinador, uns discs de plàstic recoberts de material magnetitzat, amb una capacitat d'1,2 Mb. El 1984 es van crear els disquets de 3,5", amb una capacitat d'1,44 megabytes. Els disquets, tot i que avui dia són menys utilitzats, continuen servint com a mitjà per arrencar l'ordinador en cas de fallida i per transportar arxius de capacitat petita.

Emmagatzemar als CD i DVD

L'emmagatzematge mitjançant la tecnologia òptica per làser prové dels anys 80. Es basa en el fet que un raig de làser llegeix o escriu (perfora) forats microscòpics a la superfície d'un disc de plàstic.

Els CDs habituals tenen 12 centímetres de diàmetre i una capacitat de 700 Mb. N'hi ha d'altres de 8 cm i 180 Mb.

Es van convertir en la forma més ràpida de distribuir programes, fer còpies de seguretat, gravacions multimèdia, etc. Les dades, una vegada gravades al CD, no s'alteren.

També trobem CDs regravables, que ens permeten esborrar-los per tornar-los a utilitzar i gravar informació (CD RW).

Els DVD presenten una capacitat major que els CD (de 4,5 Gb i 8,5 Gb als de doble capa) i una millora en la qualitat de gravació.

Tenim dos tipus de DVD: DVD -R i DVD +R. Els dos són compatibles amb la majoria de lectors. Les dades, una vegada gravades, no s'alteren, tot i que hi ha DVDs regravables (RW).

Actualment hi ha un nou sistema d'emmagatzematge anomenat Blu-ray Disc, que consisteix en un disc fet a base de paper que és llegit per un làser nou de color blau i que permet emmagatzemar més de 25 Gb.

Emmagatzemar al llapis de memòria (Pendrive)

Els llapis de memòria són emmagatzemadors d'informació que funcionen sota l'estàndard d'emmagatzematge massiu USB (USB mass storage). Els actuals utilitzen l'USB 2.0, i es connecten als ports USB de l'ordinador. Poden arribar a tenir una capacitat de 60 Gb, tot i que els més comuns són de 4 o 8 Gb. Funcionen de forma ràpida i són resistents als cops, la humitat, etc., però, per les característiques de la memòria Flash, tenen una vida limitada.

Estan formats per:

• Un connector USB
• Un controlador USB
• Xips de memòria Flash NAND
• Un cristall oscil·lador a 12 Mh que controla la sortida de dades

Per utilitzar el llapis de memòria, retirarem la tapa que el protegeix i introduirem el connector del llapis a la connexió USB de l'ordinador. Esperarem que l'ordinador el reconegui i copiarem els arxius de la mateixa manera que si emmagatzemem la informació en una carpeta.

Per desinstal·lar el llapis, a la part dreta de la barra de tasques inferior, buscarem la icona de "treure maquinari amb seguretat" i hi clicarem dues vegades. Seleccionarem el nom de la memòria USB i clicarem el botó d'aturar. Quan aparegui la finestra que indica "pot treure el maquinari amb seguretat", el podrem retirar.

Al sistema operatiu Ubuntu (i a Linux en general), quan connectem un dispositiu d'emmagatzematge es munta un disc a l'escriptori de l'usuari. Per extreure'l, primer s'ha de desmuntar.

Abans d'extreure el pendrive cal desmuntar-lo

Emmagatzemar als reproductors MP3 i MP4

Són com llapis de memòria. Poden servir per transportar dades d'un ordinador a un altre. Es connecten a un port USB. Estan formats per:

• Una pantalla
• Una sortida d'àudio
• Un xip programat per llegir i reproduir arxius de música en el cas d'MP3 i música i vídeo als MP4

Emmagatzemar a les targetes de memòria

Per llegir la informació emmagatzemada, necessitem d'unitats lectores connectades a l'ordinador. Hi ha diferents tipus de targetes: Secure Digital (SD), que són les més utilitzades, TransFlash o Micro SD utilitzades en telefonia mòbil, Compact Flash (CF), Multimedia Card (MMC), entre altres.

Com copar o retallar els arxius dels dispositius d'emmagatzematge

Hem de diferenciar els conceptes de copiar i de retallar un arxiu:

·         Quan parlem de copiar, es fa un duplicat dels fitxers o carpetes seleccionats, tot mantenint-los al dispositiu d'origen.

·         Quan retallem, traslladem els fitxers o carpetes seleccionades, eliminant-los del lloc d'origen.

Per copiar o retallar els arxius que tenim en una memòria extraïble, o en un CD/DVD, i traslladar-los al disc dur de l'ordinador, anirem al 'Meu ordinador' i hi seleccionarem la icona de disc extraïble, en el cas d'una memòria extraïble, o la unitat de DVD, en el cas d'un CD o DVD.

Finestra del "meu ordinador"en el qual se'n va des d'"Inici" en en sistema operatiu Windows

S'obrirà una finestra amb el contingut de la memòria o el CD. Si hem de seleccionar més d'un fitxer, clicarem amb el botó esquerre del ratolí amb la tecla control del teclat premuda. Si els arxius són correlatius, premerem el primer i el darrer de la llista amb la tecla Majúscula pitjada. Premerem el botó dret del ratolí amb els arxius seleccionats i seleccionarem l'opció de retalla o copia.

Anirem a la carpeta de destí de l'arxiu i, en clicar amb el botó dret del ratolí, seleccionarem l'opció d'enganxar els arxius copiats o retallats.

MÒDUL 3 - Conèixer el sistema operatiu

Concepte de sistema operatiu

Un sistema operatiu és un programari de sistema, és a dir, un conjunt de programes informàtics destinat a moltes tasques, entre les quals cal destacar l'administració eficaç dels recursos del nostre ordinador o PC.

Un sistema operatiu també es pot trobar en la majoria dels aparells electrònics que fan servir microprocessadors per funcionar: telèfons mòbils, consoles, reproductors DVD i, en general, en aparells electrònics complexos.

Característiques i funcionalitats del sistema operatiu

Resulta molt important que el sistema operatiu sigui eficient, faci servir pocs recursos i sigui també fàcil d'utilitzar i segur.

El sistema operatiu comença a treballar quan s'inicia la màquina, i gestiona el maquinari des dels nivells més bàsics. Presenta una interfície amb què poder interactuar, perquè l'usuari pugui fer servir i administrar els recursos de l'ordinador.

De fet, dins d'un mateix ordinador, el sistema operatiu (ja sigui Windows, Mac o Linux) permet que es puguin tenir diferents perfils d'usuari, cadascun d'ells amb la seva corresponent clau d'accés. Això possibilita que cada persona que accedeixi a l'ordinador pugui tenir personalitzat l'entorn de treball o interfície de treball, per exemple: amb diferents fons de pantalla, diferents carpetes de documents, diferents programes, etc.



Aspecte de l'escriptori en un ordinador amb sistema operatiu Windows

 

Diferència entre programari lliure i programari de propietat

Abans de veure els diferents sistemes operatius que podem trobar, cal fer una diferenciació entre el que s'entén per "programari lliure" i l'anomenat "programari de propietat".

El programari lliure és aquell que permet als seus usuaris que, un cop adquirit, puguin tenir la llibertat d'utilitzar el programa amb qualsevol propòsit; d'estudiar el funcionament del programa i adaptar-lo a les seves necessitats; de distribuir còpies entre altres usuaris; de millorar el programa; i de fer públiques aquestes millores perquè tothom se'n beneficiï. Per altra banda, el programari lliure sol estar disponible gratuïtament o al preu de cost de la distribució, tot i que aquesta no és una característica específica. No hem de confondre programari lliure i programari gratuït (o freeware), ja que no té per què ser el mateix.

El programari de propietat, en canvi, es refereix a qualsevol programa informàtic en què els usuaris tenen limitades les seves possibilitats a l'hora d'utilitzar-lo, modificar-lo o redistribuir-lo (amb modificacions o sense), ja sigui perquè el seu ús, redistribució o modificació estiguin prohibits, o perquè requereixin expressament un permís per part del titular del programari. Aquest fet es dóna ja que, normalment, en el programari de propietat, una persona física o jurídica en té els drets d'autor.

Els diferents sistemes operatius ahir i avui

El PC va néixer als anys 80, amb l'MS-DOS, un sistema operatiu propietari, molt senzill, que no tenia interfície gràfica. Aquest sistema operatiu, destinat a un sol usuari, només podia fer funcionar un programa a la vegada.

De forma paral·lela a l'MS-DOS, es va anar desenvolupant el sistema operatiu dels ordinadors Mac. Aquest sistema operatiu oferia més possibilitats i tenia una interfície molt més gràfica, que facilitava la tasca a l'usuari. El sistema operatiu Mac originari ha derivat en l'actual Mac OsX, que també es un programa propietari.

 



Aspecte de l'escriptori en un ordinador amb sistema operatiu Mac OsX

Posteriorment, als anys 90, van aparèixer diferents versions del sistema operatiu Windows. Amb el pas del temps, s'han anat intentant millorar versió darrere versió, fins arribar al sistema operatiu més actual, que coneixem amb el nom de Windows Vista. Aquestes versions de Windows, creades per a usuaris domèstics i/o per a grans servidors, són totes de programari propietari.

Cal dir que en entorns professionals i servidors, des de mitjans dels anys 70, sempre s'han anat fent servir sistemes operatius, tant lliures com de propietat. Però cal destacar que, a mitjans dels anys 90, va sorgir Linux, un sistema operatiu lliure amb diferents distribucions per a ús personal i domèstic, com ara Ubuntu o Linkat.

Aspecte de l'escriptori en un ordinador amb sistema operatiu Ubuntu

L'escriptori

El primer que visualitzem quan connectem el nostre ordinador és la interfície gràfica del sistema operatiu, amb la qual interactuarem.

Tota la superfície visible de la pantalla és el que anomenem escriptori, i és on apareixen els diferents elements, com icones o carpetes, el botó d'inici i la barra d'eines.

Hem d'entendre l'escriptori com una metàfora d'un escriptori real on tenim els programes i carpetes que fem servir, representats per icones, tal com tindríem a la nostra taula de treball real tots els nostres estris i carpetes a l'abast. Així, per exemple, si volem desfer-nos d'un document, arxiu o carpeta que ja no ens interessa, només caldrà que l'arrosseguem fins a la paperera de reciclatge per eliminar-lo. En definitiva, es tractaria d'una acció similar a la d'agafar el paper de la nostra taula de treball i llençar-lo a la paperera.

L'escriptori sol ser un reflex personalitzat de cada usuari, és a dir, podem personalitzar-lo i adaptar-lo segons la nostra forma de treballar i les nostres preferències. Així, podem trobar escriptoris amb un fons pla i d'altres molt decorats amb gràfics, escriptoris amb moltes icones i carpetes i d'altres gairebé sense carpetes, etc.

També cal tenir en compte que els escriptoris disposen d'una sèrie de zones amb funcions especials, con ara les barres d'eines, els menús o determinats complements, que tot seguit comentem.

La barra d'eines

La barra o barres d'eines permeten accedir de manera ràpida, des de l'escriptori, al programari més utilitzat o bé als elements de configuració del sistema.

La barra d'eines sol situar-se a la part inferior de la pantalla, tot i que la podem col-locar en d'altres ubicacions, segons les nostres preferències. També pot contenir informació, com ara l'hora, la disponibilitat de les connexions, l'estat de la bateria (si treballem amb un ordinador portàtil) o les finestres que en aquell moment tenim obertes al sistema.

Barra d'eines a l'escriptori en el sistema operatiu Ubuntu, en la part superior

A Windows, i en algunes distribucions de Linux, trobem un botó d'Inici que fa de punt d'entrada a tot el programari de què disposa el sistema, i també de punt de sortida, per apagar l'equip. Sol estar situat a la banda esquerra de la barra inferior de l'escriptori.

Els menús

Els menús són el conjunt d'opcions que ens permeten activar les diferents funcions i la configuració d'un programari. Els menús se solen trobar situats a la part de dalt de les finestres. Si n'obrim una, ho podrem comprovar.

Ara bé, cal dir que alguns sistemes operatius, com ara Linux i també Mac Osx, tenen el menú a la part de dalt de l'escriptori i no a la finestra, com és el cas de Windows.

Les finestres i icones

Una finestra és una àrea rectangular de la pantalla sobre la qual es desenvolupa una aplicació. Podem dir que les finestres del sistema operatiu són quelcom semblant a la representació visual de la informació que el programari ens ha de donar com a usuaris.

Es diu que una finestra està activa quan ens trobem treballant, en aquell moment en concret, amb l'aplicació a la qual està associada.

Hi ha uns controls bàsics comuns a totes les finestres, com ara el botó de maximitzar (en seleccionar-lo, fa augmentar les mides de la finestra fins a ocupar tota la pantalla); el botó de minimitzar (en prémer-lo, redueix la pantalla a un botó ubicat a la barra d'eines, sense tancar l'aplicació); el botó de restaurar (restaura la finestra a les mides anteriors); i el botó de tancar (tanca la finestra). També trobem un altre control bàsic, les denominades barres de desplaçament (vertical i horitzontal), que ens permeten veure tot el contingut de la finestra, en el cas que sigui massa petita.

Cal tenir en compte que alguns sistemes com ara Windows i alguns Linux tenen els elements de control de finestres a la dreta, i altres, com ara Mac OsX i alguns Linux, a l'esquerra.

Per la seva banda, una icona és una representació gràfica del programari, algunes més encertades que altres, i serveix com a punt per executar el programari; és a dir, en prémer una icona determinada, se'ns executarà el programa que aquesta icona tingui associat, ja sigui convertint-se en un document, en una finestra, etc.

Cal tenir en compte que molts dels elements de l'escriptori que hem comentat (les barres, els menús, les finestres i les icones) es poden personalitzar a gust de l'usuari.

La interacció amb el sistema

Obrir una aplicació i interactuar amb les finestres

En primer lloc cal que tinguem present que podem obrir una aplicació mitjançant tres procediments diferents: fer doble clic sobre la seva icona; escollir la icona i prémer la tecla "Intro"; o bé utilitzar el botó dret del ratolí i escollir l'opció "Obre" del menú contextual que es desplega.

Un cop oberta l'aplicació, podem veure que hi ha una icona determinada que serveix per tancar la finestra de l'aplicació, i unes altres per poder canviar-ne les mides o bé minimitzar-la i enviar-la a la barra inferior de l'escriptori. De fet, en aquesta barra inferior és on se'ns mostren les diferents finestres que tenim obertes en un moment determinat. Si volem maximitzar-les per veure'n novament el contingut, només caldrà que premem el botó corresponent.

Una altra manera de canviar les mides d'una finestra és situant el punter del ratolí a una de les seves vores o angles i, quan el punter canviï la seva forma habitual per una fletxa bidireccional, prémer el botó esquerre del ratolí i arrossegar el punter fins aconseguir les dimensions apropiades de la finestra. Per altra banda, podem moure una finestra si premem amb el botó esquerre del ratolí sobre la seva franja superior i l'anem arrossegant fins a la ubicació que desitgem.

Cal també que tinguem en compte que hi ha una aplicació que serveix per controlar els continguts de l'ordinador: és el que s'anomena gestor d'arxius (que trobarem a Mi PC+Explorador, si treballem a Windows; Lloc+Nautilus, a Ubuntu; o Finder, a Mac).

Seleccionar elements

Per seleccionar un element (ja sigui un arxiu, document o carpeta), hem de fer clic amb el ratolí sobre l'element mateix, o bé moure'ns amb les tecles del cursor. Aleshores veurem quin és l'element seleccionat, ja que aquest apareix en un color diferent de la resta.

També podem fer la nostra selecció si combinem pulsacions del ratolí i pulsacions de la tecla de canvi de majúscules (per fer seleccions contínues), o de la tecla "Ctrl" (per fer seleccions discontínues). Per altra banda, amb el teclat podem fer seleccions múltiples tot combinant els cursors amb les tecles de canvi de majúscules, la tecla de "Ctrl" i la tecla "Espai".

Cal dir també que, a l'aplicació que ens permet gestionar arxius (i en moltes altres aplicacions més), podem fer servir el menú "Edita", en el qual hi ha diferents opcions relacionades amb la selecció d'elements: com ara "Seleccionar-ho tot", per escollir tots els elements, o "Inverteix la selecció", justament per fer el contrari.

Crear carpetes

Abans d'explicar els passos necessaris per crear carpetes, cal que sapiguem diferenciar una carpeta d'un arxiu. En definitiva, una carpeta és un espai destinat a contenir diferents elements i arxius, siguin del tipus que siguin: documents, imatges, etc.Per crear una nova carpeta hem de fer clic, amb el botó dret del ratolí, en qualsevol espai buit de l'escriptori o del gestor d'arxius. Un cop feta aquesta acció, se'ns obrirà un menú emergent amb diferents opcions, entre les quals haurem d'escollir l'opció "Crear" i, un cop seleccionada, premerem l'opció "Carpeta".

Si volguéssim crear un arxiu, seguiríem els mateixos passos, exceptuant-ne l'últim, en què hauríem de seleccionar el tipus d'arxiu que desitgem.

Eliminar carpetes o elements d'una carpeta

Per eliminar un arxiu, un conjunt d'arxius o una carpeta, primer de tot hem de seleccionar els elements que volem eliminar (tal com hem explicat anteriorment) i tot seguit prémer el botó dret del ratolí. Un cop obert el menú contextual que es desplega, hem d'escollir l'opció "Eliminar" (en el cas d'estar treballant a Windows) o "Moure a la Paperera" (si treballem amb altres sistemes).

En el cas d'estar treballant dins l'aplicació de gestió dels arxius, haurem d'escollir aquestes mateixes opcions d'eliminació, dins del menú "Edita".

Una altra manera d'eliminar un arxiu o carpeta és fer servir la tecla d'esborrar (tecla "Supr", si treballem a Windows).

Una vegada eliminat un arxiu o carpeta, passa a la Paperera de l'ordinador. Aquest és un lloc temporal per als elements que s'esborren, i cal dir que un cop allà tenim la possibilitat de recuperar-los, restaurant els elements que seleccionem al seu lloc originari; també podem eliminar-los definitivament.

Les aplicacions bàsiques

Els sistemes operatius presenten una sèrie d'aplicacions auxiliars que ens permeten realitzar accions bàsiques, com ara escriure, dibuixar, modificar una imatge o jugar, entre d'altres. A continuació veurem com podem utilitzar-les. A Windows, alguns d'ells es troben a la carpeta d'accessoris, i a Linux, dins del menú d'aplicacions i accessoris.

L'editor bàsic de text o bloc de notes

Si volem crear un text senzill, Windows compta amb un editor de text, el WordPad. Linux l'inclou com a Editor de text. Permet crear text amb format de caràcters i paràgrafs i definir tabulacions, entre d'altres coses.

Crearem el text i en seleccionarem la part a la qual volem donar un format determinat.

A la barra d'eines, seleccionarem el format que volem, com ara tipus, mida i color de la lletra, tabulacions, etc.

Finalitzat el text, el desarem al lloc on vulguem tot prement el botó desar.

La calculadora

A Windows es pot seleccionar el tipus de calculadora, de tipus bàsic o bé científica, al menú 'veure'. El funcionament és com el d'una calculadora normal.

Eina bàsica de dibuix i tractament d'imatges

Linux incorpora una sèrie de programes de dibuix i d'imatges complets.

Windows disposa de l'aplicació Paint, que permet retocar imatges i dibuixos i crear-ne d'altres de senzills. Inclou una caixa d'eines i una paleta de colors.

El navegador web

A Linux, el navegador web normalment incorporat per defecte és Firefox, i disposa de Thunderbird com a correu electrònic.

A Windows, el navegador per defecte és Internet Explorer, i té Outlook com a correu electrònic. Es pot descarregar el navegador Firefox a Windows. Aquest navegador té més aplicacions per descarregar i és més segur.

Per veure continguts o aplicacions realitzades amb Flash (animacions), Quicktime (video), Java (aplicacions) o Acrobat reader (text), cal descarregar els plugins que permeten visualitzar-los.

El reproductor multimèdia i la gravadora de so

Windows incorpora una gravadora de so a l'opció d'entreteniment. Per utilitzar-la, hem de tenir un micròfon i una targeta de so.

També disposa d'un reproductor multimèdia que reprodueix vídeo, música o animacions.

Els diferents arxius de vídeo i àudio estan codificats. Per tant, necessitarem còdecs o programes que permetin comprimir i descomprimir els arxius digitals. Aquests programes realitzen algoritmes de compressió. A vegades, segons el reproductor que utilitzem, no es disposa del còdec necessari per descomprimir l'arxiu. Un altre programa que permet reproduir tot tipus de formats de vídeo es Videolan.

A Linux trobem eines per escoltar musica i veure vídeos de diferents formats.

Emprar els jocs incorporats al sistema operatiu

Els dos sistemes operatius incorporen jocs que es poden jugar de manera directa, però de vegades també permeten la connexió per Internet per jugar amb més jugadors. Hi podem trobar el Backgamond, el Buscamines, la Carta blanca, el Solitari, entre d'altres.

MÒDUL 4 – Configuració bàsica del sistema operatiu.

L’escriptori

L'escriptori és l'àrea de treball que apareix quan s'ha carregat el sistema operatiu, un cop engegat l'ordinador.

L'escriptori amb el sistema operatiu Windows

A la part inferior de l'entorn de l'escriptori trobarem:

La barra de tasques:

Ens informa dels programes i documents que tenim oberts, entre altres coses. A l'esquerra trobarem el botó d'inici, mitjançant el qual tenim accés a totes les funcions de l'ordinador, com ara buscar documents guardats, buscar i obrir programes, configurar l'ordinador o tancar-lo.

Botó d'inici mitjançant el qual tenim 
accés a totes les funcions de l'ordinador

La zona d'accessos directes:

És la zona que conté les icones per accedir més ràpidament als programes. Per executar-los, hem de clicar damunt les icones.

La zona dels programes oberts:

En aquesta zona trobem els botons dels programes que estan oberts i unes fletxes negres que ens permeten desplaçar-nos pels botons.

La zona de notificacions:

Hi ha les icones dels programes residents, com l'antivirus o la missatgeria instantània. També hi apareix l'hora i l'idioma configurat a l'ordinador.

A la resta de l'escriptori hi trobarem:

• Icones: Els símbols gràfics que trobem a la resta de l'àrea de l'escriptori s'anomenen icones. Permeten executar ràpidament programes, carpetes i altres utilitats de l'ordinador.

• Accessos directes: Són símbols gràfics mitjançant els quals podem accedir més ràpidament a un programa.

L'escriptori amb el sistema operatiu Ubuntu

L'entorn de l'escriptori està format per panells i un fons d'escriptori. A la part superior trobarem:

Menú d'aplicacions: S'accedeix als programes instal-lats a l'ordinador, classificats per categories: Gràfics, Internet, So, Oficina, etc. Si cliquem damunt d'alguna aplicació, s'executarà el programa.

Menú de llocs: Enllaça els principals espais del sistema, com la carpeta personal, l'escriptori amb els accessos directes a les carpetes i arxius, l'equip on es localitzen els diferents dispositius i sistemes d'arxius de l'equip, el creador de CD/DVD, els servidors de xarxa, la recerca d'arxius i els documents oberts recents.

Menú sistema: S'hi troben les configuracions, els programes d'administració i les ajudes, com per exemple les preferències amb les configuracions de l'escriptori, l'administració, l'ajuda i el suport, la sortida, les llançadores i l'àrea de notificació.

Detall de menús en la part superior esquerra de l'escriptori d'Ubuntu

 A la part inferior trobarem la icona de minimització, els programes en funcionament, l'àrea de selecció de l'àrea de treball i la paperera.

Organitzar l'escriptori de treball

Les icones de l'escriptori poden estar ordenades com nosaltres vulguem. Podem fer-ho de diverses formes:

• Opció 1: Prèviament hem de desactivar l'opció disposició automàtica, en clicar sobre l'escriptori. Clicarem damunt la icona que vulguem arrossegar sense deixar de prémer el botó esquerre del ratolí, i la mourem fins al lloc on el vulguem situar.

• Opció 2: Clicarem amb el botó dret del ratolí sobre l'escriptori, on es desplegarà un menú en què seleccionarem organitzar icones. Aleshores es desplegarà un altre menú amb l'opció d'organitzar les icones per nom, tipus, mida, data, etc.

Si activem al menú l'opció d'organització automàtica, les icones quedaran en línia automàticament, unes sota les altres.

Canviar el fons de l'escriptori

L'escriptori pot tenir una fotografia com a imatge de fons. Al sistema operatiu Windows clicarem amb el botó dret del ratolí sobre l'escriptori i triarem l'opció de propietats al menú emergent. A la finestra de propietats de pantalla seleccionarem una de les imatges de la llista de fons i premerem acceptar.



Pantalla per canviar l'aspecte gràfic de l'escriptori en Ubuntu

En Ubuntu només cal fer clic sobre el botó dret del ratolí i seguir les indicacions de la finestra emergent.

L’entorn i les icones

Podem personalitzar al nostre gust la imatge de l'entorn de treball o de les icones. A continuació veurem com es fa. Canviar l'entorn de treball A Windows, cada usuari té associat al seu nom el perfil de la configuració de l'entorn de treball que defineix el tipus d'escriptori que utilitza, la pantalla, les connexions de xarxa, les impressores, etc. Aquest fet permet que diferents usuaris puguin utilitzar el mateix ordinador i que la personalització de l'entorn de l'escriptori d'un usuari no afecti la configuració de la resta, ja que cada perfil d'usuari queda emmagatzemat. Els diferents perfils es localitzen a la carpeta de "Documents and Settings" i dintre d'"All Users". Per accedir-hi, anirem a Panell de control i clicarem damunt Sistema. Obrirem la pestanya de "Propietats" i clicarem sobre "Opcions avançades", on trobarem la configuració dels "Perfils d'usuari". Per crear un compte per a un usuari nou, anirem a "Panell de Control" i hi clicarem l'opció de "Compte d'usuari". A Linux hi ha diferents entorns d'escriptori, entre els quals trobem Gnome, KDE, XFCE i Fluz Box. Per seleccionar els entorns, a la pantalla d'inici de sessió clicarem sobre Sessió del menú, i seleccionarem el tipus d'entorn. Quan iniciem la sessió d'usuari, el sistema obrirà una finestra que ens pregunta si desitgem l'entorn seleccionat. Els entorns més utilitzats són Gnome i KDE. Les seves diferències són les següents: Gnome: Permet la utilització de molts salvapantalles a la vegada. Solament es pot col·locar una imatge de fons a l'escriptori. El navegador d'arxius és Nautilus, que serveix per crear carpetes, copiar i enganxar arxius. Les aplicacions del menú accions s'utilitzen en un menú a part. KDE Permet la utilització d'un salvapantalles. Les imatges de fons de l'escriptori varien segons les configuracions d'usuari. El navegador d'arxius es Konqueror, que és també un navegador Web. Les aplicacions del menú accions s'utilitzen al menú d'inici de KDE. Canviar la imatge de les icones Podem canviar i personalitzar les icones que representen els diferents tipus d'informació i aplicacions instal·lades a l'ordinador. Les icones de sistema A Windows podem canviar les icones que representen El meu PC, Els meus documents, etc., clicant sobre qualsevol zona de l'escriptori i seleccionant l'opció de Propietats. A la finestra que s'obre, clicarem damunt la pestanya d'escriptori i premerem el botó de Personalitzar l'escriptori. Si seleccionem una de les icones i premem el botó Canviar icona, apareix una finestra amb els diferents tipus d'icones que podem escollir.  Canviar el nom de les icones Podem canviar el nom d'una icona de l'escriptori. Per fer-ho, clicarem amb el botó dret del ratolí damunt la icona i seleccionarem l'opció de Canviar el nom. Escriurem el nom nou, mitjançant lletres, nombres, espais i alguns signes de puntuació. També podem canviar el nom si cliquem dues vegades sobre el nom de la icona i hi escrivim el nom nou.

L’hora i la data del sistema

El programari de l'ordinador (ja sigui Windows, Ubuntu o qualsevol altre sistema operatiu) té un rellotge i un calendari que determina la data i l'hora dels documents o arxius que creem o modifiquem.

Les zones horàries

La distribució de zones horàries es basa en el fet que la Terra triga 24h a fer un moviment de rotació de 360º. En dividir els 360º per 24, s'obtenen 24 sectors de 15º de longitud. Aquests sectors equivalen a una hora i s'anomenen usos horaris. Els territoris que estan dintre d'un ús horari tenen la mateixa hora.

Com que el moviment de rotació de la Terra va d'oest a est, quan un lloc determinat rep el sol perpendicularment, allà són les 12h del migdia. El meridià que està 15º a l'oest de l'anterior, rebrà el sol perpendicularment una hora després, per tant el rellotge marcarà les 11h. El meridià que està 15º a l'est del primer ha rebut el sol una hora abans, per tant el rellotge marcarà les 13 hores.

El programari emmagatzema la informació de les zones horàries, l' hora i la data al registre del sistema. Podem accedir-hi de dues maneres:

• Clicant dues vegades sobre el rellotge situat a la part dreta de la barra de tasques
• Clicant la icona de Data i hora al panell de control.

En fer-ho, es desplega una nova finestra (quadre de diàleg) que presenta 3 pestanyes a la part superior. Si cliquem sobre la zona horària, apareix una finestra amb la imatge dels cinc continents de la Terra. Al requadre superior trobem l'hora dels diferents usos horaris. L'hora GMT correspon a l'hora del meridià dels 180º, que és el meridià de Greenwich.

Si ens trobem a Catalunya o en una altra comunitat espanyola, l'ús horari és el de GMT+1:00, on també hi ha Brussel·les, Copenhaguen, Madrid i París. Si ens trobem en una altra zona de la Terra amb un altre ús horari, el canviarem desplaçant el cursor fins a trobar l'ús corresponent. Finalment, clicarem el botó dret de la part inferior de la finestra d'aplicar.

Si volem que l'horari s'actualitzi automàticament quan canviem de calendari d'estiu o d'hivern, marcarem la casella de l'esquerra de l'opció sota el mapa amb el text: canviar l'hora automàticament al calendari d'estiu o d'hivern.

Canvi d'hora

Podem canviar l'hora del rellotge del programari. S'hi pot accedir de dues maneres:

• Clicant dues vegades sobre el rellotge situat a la part dreta de la barra de tasques.

• Clicant la icona de Data i hora al panell de control. En fer-ho, es desplega una nova finestra (quadre de diàleg), i ens situarem amb el cursor a la part dreta, la de l'hora.

Per canviar l'hora del rellotge, seleccionarem al requadre els dígits de l'hora, minuts o segons. Utilitzant les fletxes que apareixen al requadre, augmentarem o disminuirem els números fins a obtenir l'hora adequada. Finalment, clicarem el botó dret d'aplicar.

Canvi de data

Podem canviar la data del calendari del programari.

Tenim dues maneres de fer-ho:

• Clicant dues vegades sobre el rellotge situat a la part dreta de la barra de tasques.

• Clicant la icona de Data i hora al panell de control. En fer-ho, es desplega una nova finestra (quadre de diàleg), i ens situarem amb el cursor a la part esquerra del calendari.

Per canviar el dia del calendari, ens situarem amb el cursor al dia corresponent del calendari i hi clicarem al damunt perquè quedi seleccionat en blau. Clicarem el botó dret d'aplicar.

Per canviar el mes del calendari,ens situarem al requadre superior dels mesos i clicarem damunt la fletxa de la dreta del requadre. Seleccionarem el mes corresponent de la llista del desplegable i clicarem el botó dret d'aplicar.

Per canviar l'any, ens situarem al requadre superior dret de l'any i clicarem damunt les fletxes de la dreta del requadre fins que aparegui l'any corresponent. Clicarem el botó dret d'aplicar.

Si cliquem el botó esquerre d'acceptar, els canvis seran permanents i es tancarà la finestra (quadre de diàleg).

Sincronització del rellotge amb un servidor horari d'Internet

Si el nostre ordinador pertany a un domini d'Internet, se sincronitzarà de forma automàtica amb un servidor d'hora de la xarxa. Però si no pertany a cap domini, podem sincronitzar-lo amb un servidor d'Internet. Per fer-ho, hem d'estar connectats a Internet.

Tenim dues maneres d'accedir-hi:

• Clicant dues vegades sobre el rellotge situat a la part dreta de la barra de tasques.

• Clicant la icona de Data i hora al panell de control. En fer-ho, es desplega una nova finestra (quadre de diàleg) que presenta 3 pestanyes a la part superior. Clicarem damunt l'hora d'internet, i marcarem el requadre de sincronització automàtica amb un servidor horari d'internet. Triarem el servidor horari que volem al quadre de servidors, i clicarem el botó inferior dret d'aplicar.

Ens hem d'assegurar que la data sigui correcta, ja que el servidor no actualitzarà l'hora si la data no està bé.

Propietats del ratolí i tecles abreujades

El ratolí 

Ens permet realitzar una sèrie d'accions i desplaçaments a la pantalla de forma més ràpida que si utilitzéssim el teclat. Els ratolins actuals disposen normalment de dos botons i una roda al mig (excepte, per exemple, els ordinadors de la marca Mac).

El botó esquerre del ratolí

Segons el nombre de vegades que cliquem amb el botó esquerre, podrem:

• Un clic: seleccionar

• Dos clics: donar ordres

• Mantenint el botó pressionat: desplaçar objectes per l'escriptori o en un programa

El botó dret del ratolí

Segons com estigui situat el punter, si premem el botó dret s'obriran menús emergents amb diverses opcions per seleccionar.

La roda del ratolí

El desplaçament de la roda ens permetrà moure'ns amunt o avall d'un text, pàgina web, imatge, etc.

Canviar les propietats del ratolí

Podem canviar la configuració d'origen del ratolí. Per fer-ho, dins del sistema operatiu Windows, anirem a 'Tauler de control' i hi seleccionarem 'Ratolí' (Mouse).

Si treballem amb Ubuntu, anirem a Sistema i hi seleccionarem 'Preferències del ratolí'.

El ratolí, per defecte, està configurat per a dretans. Si som esquerrans, podem canviar el botó esquerre pel dret perquè realitzi les funcions de selecció i arrossegament. A Windows, hem de seleccionar la casella d'intercanviar botó primari i secundari. A Ubuntu, seleccionarem la casella de ratolí per a esquerrans.

També podem canviar el temps d'espera del doble clic. Si volem que sigui menor, desplaçarem la fletxa a la dreta, i a l'esquerra si volem que sigui major.

 A Windows podem fer que, en arrossegar un objecte, no calgui que mantinguem premut el botó del ratolí mentre el desplacem. Seleccionarem la casella d'activar el bloqueig del clic.

Als ordinadors portàtils podem disposar d'opcions addicionals per controlar l'àrea tàctil que compleix les funcions del ratolí (també anomenadatouchpad).

El cursor

Podem canviar els tipus de cursor i personalitzar-ne l'aparença. Per això clicarem la pestanya de cursors.

A Windows, podem seleccionar a 'Esquema' el cursor que ens interessi de la llista que apareix quan cliquem la fletxa de la dreta. A l'opció de personalitzar apareixen diversos tipus de cursors, segons les diferents accions. Si no ens agrada la combinació de cursors, podem seleccionar la que vulguem clicant 'Examinar', i es desplegarà una finestra amb els diferents tipus. Seleccionarem el que ens interessi i després premerem 'Acceptar'. Si més tard volem tornar a utilitzar la combinació original, premerem el botó 'Predeterminada' de la dreta.

A la pestanya 'Opcions de cursor', podem modificar-ne la velocitat i visibilitat. A Windows, el moviment del cursor serà més ràpid si desplacem a la dreta la fletxa de moviment, i més lent si la desplacem a l'esquerra. A Ubuntu, podem augmentar o disminuir la sensibilitat del cursor.

Si volem que el cursor deixi un rastre quan el desplacem, per saber on està situat en tot moment, seleccionarem la casella de mostrar rastre del cursor.

La roda del ratolí

Podem seleccionar el nombre de línies que la roda salta cada vegada que gira, canviant amb les fletxes el nombre que apareix a la casella, o podem fins i tot seleccionar que es desplaci una pantalla sencera.

Les tecles abreujades del teclat

Si premem determinades tecles alhora, podem abreujar els temps de realització de determinades accions. Normalment, consisteix a prémer una primera tecla i, mentre la mantenim pitjada, prémer alguna altra tecla o tecles. Les combinacions més habituals són les següents:

• Control + C: Copiar
• Control + V: Enganxar
• Control + Z: Desfer
• Control + O: Obrir
• Control + S: Desar
• Control + P: Imprimir arxiu
• F1: Ajuda
• Alt + Tab: Canviar d'aplicació

BIBLIOGRAFIA:

Silberschatz, Abraham (2007). Sistemas Operativos. México